Fritz Zepunt

Divertida, fresca, sense complicacions aparents: intel·ligent. Ho fan amb tanta naturalitat que sembla que no estiguin actuant. Comèdia romàntica. Amors i desamors. Taula i sofà. Teatre argentí que, com de costum, té el seu gran pilar en la interpretació. Gran treball de Gabriel Beck (actor, dramaturg i director) i de María José Cordonet (com més avança la representació, cada cop la vas trobant més interessant, més intel·ligent, més guapa). Dissabte 29 és el seu darrer dia a Porta 4. No la deixeu passar. És l’unica manera que tenim els espectadors de fer-los saber que no volem que ens deixin.

Un bon treball interpretatiu de Roger Batalla i una posada en escena amb violí. Un violí que se’t clava al cervell i que fa que al públic se li encomani la bogeria del protagonista. L’obra només dura 55 minuts. Ho tenen calculat. Un minut més i el públic acaba confessant el crim. Per contra, alliberen la tensió acumulada aplaudint amb ganes i de tot cor. Els que tenim una edat hem recordat, en blanc i negre, la versió que van fer a les enyorades Historias para no dormir de TVE i que van titular El último reloj. (Manuel Galiana i Narciso Ibáñez Menta). A la Sala Atrium la poden veure en color.

Justament premiada arreu, Sofatara ens explica la història d’una parella amb problemes i un tercer personatge sense rostre (alter ego, consciència, esperit de la contradicció…) que va posant el dit a la nafra sempre que pot i pot quasi sempre. Viure en una mentida permanent és incòmode. Arribar a creure-se-la és patètic, covard i… humà. A un ritme, de vegades angoixant, ens conten una història senzilla en la forma i el text, però molt treballada en la posada en escena. Hi ha dues maneres de lluitar contra la tercera veu: fer-li cas o ignorar-la. Aquí la cosa no queda tan clara. O sí. Però amb matisos. Quan sortiu de la Beckett en parlem.

En l’època convulsa en què Llibertat va ser escrita, no deixar-se arrossegar per les emocions era una fita difícil. Rusiñol se’n surt usant un llenguatge ric (no sé si en barbarismes o en anacronismes) i divertit, que ja porta implícita la crítica i potser l’autocrítica. Així aconsegueix que una obra escrita quan l’autor encara creia que l’art podia canviar el món, no resulti pamfletària. Josep Maria Mestres fa que els actors i les actrius, defensin els personatges amb tanta naturalitat, que la seva mediocritat i mesquinesa quotidiana ens fa mal al cor. Ha canviat alguna cosa en un segle? Vagin al TNC a esbrinar-ho. Val la pena.

De quan somiava és la història d’una actriu a l’atur que no acaba de trobar el príncep blau i que té com a teràpia escriure molt i cantar cançons d’Eurovisió. No és una peça menor encara que en el seu plantejament argumental ho sembli. Hi ha molt de teatre en el text i en l’actuació divertidíssima de les 4 actrius. És un text treballat i de qualitat que a més reserva una petita sorpresa pels amants del teatre de Copi. Les actrius es deixen anar sense complexos i això el públic ho agraeix amb un aplaudiment generós i més d’un bravo. Espavileu que estarà pocs dies a la Sala Atrium.