Justament premiada arreu, Sofatara ens explica la història d’una parella amb problemes i un tercer personatge sense rostre (alter ego, consciència, esperit de la contradicció…) que va posant el dit a la nafra sempre que pot i pot quasi sempre. Viure en una mentida permanent és incòmode. Arribar a creure-se-la és patètic, covard i… humà. A un ritme, de vegades angoixant, ens conten una història senzilla en la forma i el text, però molt treballada en la posada en escena. Hi ha dues maneres de lluitar contra la tercera veu: fer-li cas o ignorar-la. Aquí la cosa no queda tan clara. O sí. Però amb matisos. Quan sortiu de la Beckett en parlem.
¡Enlace copiado!