David Elfa Novoa

Les bodes, la televisió i l’òpera, per dir només algunes temàtiques, han passat pel filtre de La Cubana al llarg de les gairebé quatre dècades d’èxit de la companyia, sempre aportant una manera de fer molt pròpia que ha generat el seu segell personal dins del món teatral. En aquesta ocasió, toca revisar els musicals de gran format, de concepció autòctona, els quals malauradament no abunden en la nostra cartellera. Naturalment, l’espectador no assistirà a una funció habitual del gènere, ja que La Cubana s’encarrega de posar tot potes enlaire i d’integrar al públic en l’obra durant tot l’espectacle, sent un personatge més de la funció. Realment, la fòrmula resulta repetitiva, però s’ha de recòneixer que són uns autèntics mestres […]

Un cop més, el Teatre Gaudí torna a fer les delícies dels amants dels musicals, portant-nos en tota la seva esplendor una de les joies de l’Off-Broadway… i ja van unes quantes! Es tracta d’un musical que fa deu anys va arrassar als premis Tony i que en el seu repartiment original comptava amb els ara televisius Lea Michele (Glee) i Jonathan Groff (Looking, Hamilton). Tornant al present, la posada en escena barcelonina destaca per la seva creativitat i pel seu bon saber fer a l’hora de construir escenes. D’altra banda, la part vocal brilla en els temes que les veus sonen individualment, però agafa el seu màxim esplendor en els temes corals, aconseguint una fusió de veus i registres […]

Barcelona va rebent amb comptagotes musicals procedents de Broadway o, com en el cas de Priscilla, del West End londinenc. Es tracta d’un musical basat en una pel·lícula de culte australiana dels anys 90 que va donar veu als transformistes i transexuals i que va suposar un inesperat èxit comercial en el seu moment, enduent-se a més l’Òscar al millor vestuari. Així, en l’actual febre per adaptar pel·lícules a grans musicals de teatre, no sembla res estrany que aquest film tan vistós donés el salt als escenaris, resolent amb encert la translació d’una road movie al teatre, sense que aquesta grinyoli, i fent un ús molt adequat de l’autocar que dóna nom a l’obra, tant a nivell conceptual com escenogràfic. […]

En aquesta obra, un còmode apartament a Nova York serveix per pendre distància i evadir-se de la realitat en la que viu submergida el nostre món, així com per obrir un debat sobre com observem, com ens hem de sentir i com actuem davant les adversitats mundials des de l’oasi en el que vivim. Tanmateix, un cop els protagonistres viuen una treva des del seu apartament davant la perillositat del fotoperiodisme de guerra i del dilema moral en el que s’enfronten a la seva feina, aquesta aturada també serveix per prendre consciencia d’un món encara més difícil de combatre, el nostre mateix i el del coneixement del nostre propi jo. I es que quan no ens submergim en les coses […]

Fa uns quince anys, vaig tenir l’oportunitat de veure aquesta obra en un muntatge dirigit per Josep Maria Flotats al Teatre Tívoli, el qual va suposar en el seu moment un èxit de crítica i públic. El text de Yasmina Reza arribava a la platea amb força i qüestionava el concepte d’art, alhora que disseccionava les relacions d’amistat. És va convertir en un èxit instantani i va passar a convertir-se en un clàssic contemporani, representant-se per tot el món. La versió que ens arriba ara al Teatre Goya és tot un encert a diferents nivells. No només aconsegueix transmetre a la perfecció el text de Reza, sinó que es fa d’una forma totalment dinàmica i encertant en el to còmic […]