Barcelona va rebent amb comptagotes musicals procedents de Broadway o, com en el cas de Priscilla, del West End londinenc. Es tracta d’un musical basat en una pel·lícula de culte australiana dels anys 90 que va donar veu als transformistes i transexuals i que va suposar un inesperat èxit comercial en el seu moment, enduent-se a més l’Òscar al millor vestuari. Així, en l’actual febre per adaptar pel·lícules a grans musicals de teatre, no sembla res estrany que aquest film tan vistós donés el salt als escenaris, resolent amb encert la translació d’una road movie al teatre, sense que aquesta grinyoli, i fent un ús molt adequat de l’autocar que dóna nom a l’obra, tant a nivell conceptual com escenogràfic. De fet, la posada en escena resulta molt àgil, gràcies a una bona direcció d’actors, però també a les coreografies i a les transicions efectuades. A més, el muntatge desprén una gran elegància, destacant un disseny de vestuari molt ampli i creatiu, el qual és el mateix que el que va ser utilitzat a la producció original de Londres.
En l’apartat musical, l’espectacle no conté cap tema original, ja que s’opta per fer un recull de cançons populars de la música disco, seguint així la tendència actual de fer musicals tipus jukebox. Tot i això, aquests encaixen perfectament en la història i són molt adients pels personatges protagonistes, dotant a l’espectacle de personalitat pròpia a l’hora de fusionar-se tots aquests elements. A més, cal destacar que els temes són interpretats en anglés de forma molt encertada, a excepció d’algun breu fragment d’algun d’ells que resulta significatiu per a la narració. En aquest sentit, l’espectacle esdevé una gran festa, en la que l’espectador gaudeix d’una història tendra i divertida a través d’uns personatges carísmàtics amb els que resulta senzill empatitzar. Així doncs, tot i que en algun moment el ritme de l’espectacle es veu tímidament ressentit, aquest resulta amè i presenta una molt bona factura que, sens dubte, delectarà a l’espectador.