Després del seu pas per ciutats com Berlín, Londres o París, La Veronal porta al Mercat de les Flors una versió renovada, més íntima i propera, de Vorònia, l’espectacle que va obrir la passada edició del Festival Grec. Dirigida per Marcos Morau i amb dramatúrgia de Roberto Fratini i Pablo Gisbert (El Conde de Torrefiel), la peça s’endinsa a la cova més profunda de la Terra per explorar el bé i el mal, el poder, la moral humana i la religió.
Marcos Morau acaba d’arribar d’Itàlia, després de passar per Londres i Alemanya, i quan acabin les funcions al Mercat de Vorònia marxa a París i Düsseldorf. No para. De fet, aquest dijous, el mateix dia que s’estrena Vorònia al Mercat, també ho fa una peça dedicada a Buñuel i el surrealisme del Ballet de Lorraine, on ell s’ha encarregat de la coreografia i els seus còmplices habituals, Pablo Gisbert, Tanya Beyeler i Roberto Fratini, de la dramatúrgia. I és que aquest valencià de només 33 anys, Premio Nacional de Danza 2013, és un dels coreògrafs i directors més importants del país, i sens dubte un dels que compta amb un major reconeixement internacional.
És, també, un director absolutament crític i exigent, amb ell i amb els altres. És per això que Vorònia arriba al Mercat absolutament renovada. «Un art tan viu com la dansa no pot restar immòbil», explicava Morau a la roda de premsa, on reconeixia la pressió que va suposar estrenar al Grec, per l’espai i les expectatives del públic. Si bé l’amfiteatre del Grec li donava una màgia inevitable i servia una escenografia immillorable amb una gran profunditat i la roca i els arbres de fons, també tenia inconvenients i és ara, assegura Morau, quan s’acosta més a allò que ell havia ideat; «la peça ha madurat en el fons i la forma. Ens hem pogut centrar en el contingut i oblidar l’embolcall».
Hi coincideix Fratini, que explica que aquella peça que al Grec va centrar-se a omplir l’espai i dotar l’espectacle d’elements al·legòrics –animals vius inclosos– i imatges molt clares per arribar lluny, ara s’ha convertit en una peça amb unes energies més treballades i l’accent posat al fons de l’obra: el sistema de valors i l’exploració del mal». Un espai de foscor «on el mal es defineix per l’absència de bé» i on la religió «ha estat el barem moral per determinar el bo i el dolent tot i que, paradoxalment, ha estat també el motor de les pitjors massacres i la promoció de càstigs seculars com l’odi, la tortura i l’opressió». Una cova que vol ser l’al·legoria d’un infern on l’ésser humà és capaç de matar en nom de Déu.
«No sóc ballarí, per això no sé on és el límit»
El moviment dels ballarins també s’han assentat i es nota, asseguren els dos creadors. «La dansa és estel·lar, exquisida i d’una absoluta complexitat, un laberint que ara va rodat –diu Fratini–. Vorònia és l’expressió més articulada del sistema compositiu del Marcos». Un moviment i una complexitat que fascina arreu. Per Morau, la clau és que no ha estat mai ballarí, i per això «no sap on és el límit» de manera que, amb la seva «idea salvatge del moviment», sempre va més enllà en la demanda al seu equip de ballarins. Igual com s’exigeix, a ell mateix, evolucionar i no ser víctima del seu propi estil, perquè «repetir-se seria una autocensura».
Fotografies: Josep Aznar / Text: Mercè Rubià
