Expliquen els Vol-Ras que el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, els va dir no fa massa: «Aquest país hauria de reconèixer més la gent que porta anys treballant per la cultura». Un mes i mig després es feien públiques les subvencions de la Generalitat; la seva estava denegada. Això, sumat a la caiguda de la contractació dels Ajuntaments, els va fer prendre la decisió: «no volem tornar enrere i treballar en les condicions de fa 35 anys, volem treballar dignament i ja no és possible». Després de més de tres dècades voltant per pobles i ciutats amb la voluntat de fer arribar el teatre de gest a tots els públics, la companyia s’acomiada amb dues funcions del seu últim espectacle, Da Capo, al Teatre Poliorama. «Però no ens jubilem -diuen els seus integrants, Joan Segalés i Joan Faneca- seguirem creant davant o darrera els escenaris».
Vol-Ras va néixer a Barcelona l’any 1980 i es va convertir en una de les companyies pioneres en el teatre gestual, juntament amb El Tricicle. «En aquell moment hi havia un Departament de Mim i Pantomima molt fort a l’Institut del Teatre que va fer néixer companyies com els Joglars, Comediants o nosaltres mateixos. La fi de la dictadura demanava nous moviments d’expressió més lliures i durant 15 anys el teatre de gest va ser molt present en les programacions i va agafar una magnitud que no havia tingut ni semblava que pogués tenir». A partir d’aquí la companyia iniciava una trajectòria de 35 anys actuant des de petits o grans teatres a discoteques de pobles d’arreu de l’Estat o l’estranger, principalment Itàlia. La seva filosofia era acostar-se ells al públic, evitar-los el desplaçament, i no a l’inrevés. Però això sembla que s’ha acabat. Els Ajuntaments, d’on provenien la gran majoria de contractacions, «no tenen diners» i a més a més tampoc no fan una aposta per la cultura, perquè «políticament no interessa a ningú», asseguren. «Estem perdent bous i esquelles i aquestes polítiques acabaran tenint repercussió durant anys. Al País Valencià, el nostre país teatral, el circuit teatral ja fa quatre anys que s’ha trencat. El PP ha fet un joc de mans magistral. Però no són els únics. A Andalusia també hi fèiem gran part de les nostres actuacions i hem vist com el PSOE també ha fet una política cultural desastrosa«.
Siguin els anys o la convicció, la qüestió és que no tenen pèls a la llengua i la crítica també arriba a la política cultural del Principat: «s’ha optat per protegir la botiga en detriment de l’artesà». O dit d’una altra manera: s’està subvencionant els teatres i les sales d’exhibició, però les ajudes no arriben als creadors i les companyies. «De totes les subvencions trianuals atorgades per la Generalitat aquest any només hi ha tres companyies i tres productores, la resta són teatres», expliquen. Però no és l’únic problema. «Et demanen que facis dos o tres espectacles l’any i això és impossible! Nosaltres destinem de 5 a 9 mesos a la creació i després encara cal fer-lo girar. S’ha perdut el sistema de creació a llarg termini i el marge d’investigació. Els últims anys ja havíem de fer-ho alhora i a més a més crear espectacles que permetin reduir l’equip i l’escenografia al mínim. Les companyies joves fan el que poden, amb els diners de la seva butxaca i sovint sense cobrar, però no és la nostra opció, ho trobem indigne«.
DA CAPO, QUAN TOT ES TRENCA I CAL TORNAR A COMENÇAR
No sabien que Da Capo seria el seu últim espectacle, però els va com anell al dit. Creat fa un any i mig, «vol reflectir el moment que estem vivint en què les estructures es desmunten i sembla que tot s’està trencant i cal tornar a començar». Amb influències de la companyia alemanya Familie Flöz (es podrà veure al Teatre Lliure al febrer amb Hotel Paradiso), Federico Fellini i John Cage, Joan Faneca i Joan Segalés es converteixen en dos tècnics d’escena que viuen un concert al seu aire: la seva preparació, els imprevistos, els conflictes i la rebel·lió dels objectes. Un recorregut des del silenci cap a la música, sense paraules, molt d’humor i la possibilitat que qualsevol imprevist els deixi penjats i hagin d’empescar-se una solució i tornar a començar. El dinovè espectacle en 35 anys d’una companyia que acumula més de 3.400 funcions a l’esquena i un milió d’espectadors de diferents països. «Ens han dit de tot, fins i tot que això que fem no és teatre, però estem molt satisfets de la nostra trajectòria». I és per això que han convertit el comiat en tota una festa on s’hi aplegaran els actors i directors que han passat per la companyia, amics, família i tot el públic que els vulgui acompanyar.
Text i fotografies: M. Rubià
