Thomas Ostermeier. Imatge: Paolo Pellegrin
A Ein volksfeind [Un enemic del poble], la llibertat es troba a través de la incomoditat i el descobriment de la nostra estupidesa. Tot això gràcies al mirall que aquesta peça –estrenada el 2012 al Festival d’Avinyó– posa davant nostre. Thomas Ostermeier (Soltau, Alemanya, 1968) exhibeix el problema i les seves perspectives per després passar la pilota al públic. Què ells decideixin! I encara que això no és nou, resulta incert allò que pot passar amb un públic que no està acostumat a ser part de l’obra, i menys a opinar de cara descoberta. L’obra que porta a escena la Schaubühne de Berlin denuncia les falses democràcies que regnen als països occidentals i alerta del perill que derivin en dictadures incontrolables i expansives. Posa la bona fe del doctor Stockmann en la línia de l’honestedat i el fanatisme i es qüestiona la transparència. Ostermeier entén que atacar el que denuncia abans que renunciar a un progressiu benestar o un negoci personal entra en el marc de les reaccions “universals”. “I d’això n’hi ha mil exemples –diu–. L’home accepta la degradació del medi ambient, la destrucció dels boscos, la contaminació de l’aire… Prioritza els interessos econòmics encara que posin en perill la salut. L’home està preparat per acceptar la mort si pot obtenir guanys.”
Teatre Barcelona: Davant d’una conclusió com aquesta, quin poder té la veritat?
Thomas Ostermeier: Si aquesta veritat va contra interessos econòmics, no té cap poder. Aquest és un problema general. A tots els llocs on presentem l’obra, hem trobat el mateix comentari. El món que retrata Ibsen és més a prop que mai dels nostres temps.
Aquesta és la raó per la qual es fan tantes versions d’Un enemic del poble?
A Alemanya no, però em consta que a altres països és molt “popular”. A Alemanya no es considera una bona obra. Al contrari, es diu que és mediocre.
Per què?
Perquè els seus personatges representen tipus, cadascú té el seu punt de vista i confronta i discuteix des d’aquest lloc. No representen caràcters reals, més propers a les persones. Aquesta és una obra de tesi, com Casa de nines i Espectres.
S’ha comentat que el discurs del doctor Stockmann es correspon amb el que aleshores podia ser una resposta d’Henrik Ibsen a la societat.
Circula la hipòtesi que era una resposta als atacs que va patir el dia de l’estrena d’Espectres a Berlín, el 1881. No va tenir èxit. L’obra va ser prohibida i es va sentir malament, molt frustrat. La seva reacció era com la de Stockmann. Aquest metge creia portar amb ell una veritat, però la seva veritat no tenia ganxo.
Stockmann parla de podridura i corrupció…
De la ferralla de la societat. Un aspecte del personatge és la seva ingenuïtat. Es comporta com un nen ofès i veu el món dividit entre allò bo i allò dolent. A través d’aquesta senzilla però efectiva metàfora de les aigües putrefactes podem fer-nos algunes qüestions que encara estem molt lluny de solucionar: és la democràcia un sistema que garanteix la llibertat, o l’avidesa per aconseguir o mantenir el poder fa que degeneri en demagògia? Alguna cosa esdevé bona només perquè ho vulgui una gran majoria?
Vaja, la qüestió ja no és la pol·lució de les aigües, sinó els mals d’una societat contaminada per l’ambició i els diners.
Hi ha un tema ecològic. Hi ha un problema en aquesta petita ciutat. Saps què has de fer. És obvi el què han de fer. Després ve la democràcia, que és molt complexa. Perquè en una democràcia hi ha diferents interessos. Hi ha un interès en la gent al poder i amb diners, i hi ha un interès en la gent que somia que algun dia tindran poder i diners. Hi ha gent com Thomas Stockmann, doctor i científic, que sap què fer. Però la majoria a l’obra, manipulada pels mitjans, defugen la raó. Aquest és el problema de la democràcia. Si mirem el planeta, tots sabem que hem de fer alguna cosa pel canvi climàtic. No ho hauríem de dir canvi climàtic, perquè això és molt bonic, és l’escalfament global. Són dos graus més. És un eufemisme.
Ein volksfeind [Un enemic del poble] ha estat un mirall incòmode. Més enllà de l’entreteniment s’ha convertit en una peça fonamental del teatre europeu amb la participació final del públic. És una bona oportunitat per a despertar consciències?
Potser. Però sóc molt escèptic. Vinc d’un país on Bertolt Brecht era l´escriptor polític més important. Ell no va poder canviar res pel que fa al feixisme. El dramaturg de teatre més important de la història havia d’escapar-se dels nazis. Si el teatre pogués canviar el món, viuríem en un altre món. Em sap greu dir-ho. El teatre ens enmiralla, però no ens canvia.
«El teatre ens enmiralla, però no ens canvia»
El teatre hauria de fer aquesta tasca?
No crec que el teatre hagi de complir una missió; que jo, com a director, hauria d’explicar alguna cosa a algú o imposar-li la meva visió del món, o dir-li quina és la millor manera de fer alguna cosa. En canvi, per mi, cada actuació és un intent de comprendre’m a mi mateix i a la meva generació; és un abordatge seriós i genuí de les nostres pròpies contradiccions en un intent de comprendre-les. Curiosament, o sortosament, aquest interès ha estat compartit durant molts anys per una gran audiència.
Amb tot això, com podem tolerar que el fet teatral visqui en la contradicció constant d’existir sense poder comprovar que està aconseguint alguna cosa?
Així és la seva naturalesa, aquest és el seu deure i l’hem d’assumir com a tal. Jo crec que tots nosaltres tenim dues grans responsabilitats. La primera és la nostra responsabilitat com a artistes: fer la nostra millor feina sempre i sempre ser honestos. No deixar que l’èxit ens corrompi, ni ens comercialitzi. La segona responsabilitat és com un ésser polític: hem d’alçar la veu en públic, ser part del moviment social, parlar clarament sobre els polítics. Aquesta és l’altra gran responsabilitat i totes dues són igual d’importants. Em considero una persona molt compromesa amb la política, hi crec fermament.
El seu teatre és polític?
No ho sé. M’agrada la frase de Godard que diu: «No tractis de fer pel·lícules polítiques, intenta fer-les políticament».
En tot cas pren la realitat, però no és gens realista, en termes estètics. Com el definiria?
No ho definiria. Realisme no és naturalisme. Realisme implica tractar de trobar allò que està darrere de les imatges, de la superfície, de la lluita per tenir una millor societat, tractar de trobar la realitat de les relacions de poder. Aquest és el meu realisme, però no té res a veure amb l’estètica realista.
«L’odi és un gran estímul creatiu»
Vostè planteja l’odi com a força creadora, per què?
L’odi és un gran estímul creatiu. Jo solia odiar el teatre, sí. Però allò que en realitat odiava era el mal teatre. Volia veure el meu propi univers a l’escenari, veure la realitat social en què vivim. Anhelava un teatre que revelés les preguntes reals, no les abstractes. En lloc d’això, jo veia nens rics parlant sobre ells mateixos entre ells mateixos. S’engrandia l’element estètic. Vaig arribar a odiar aquest cercle.
Per què segueix adaptant obres clàssiques a l’actualitat?
Això és el que feia Shakespeare. Quan va fer Hamlet, la història tenia més de 600 anys. Shakespeare també es decantava per històries antigues, les modernitzava i les posava en context per parlar de la seva realitat. És part de la realitat teatral: agafar històries antigues i adaptar-les perquè parlin de la realitat actual. El teatre no és un museu. No tenim les propostes originals de les obres d’aquell temps, només tenim el text, però el text només és una part molt petita d’una obra. Cada posada en escena té la seva pròpia realitat i les seves pròpies regles i lleis, aleshores cal trobar alguna cosa que parli als joves, a la nostra generació, d’una altra manera es perd una generació que no va al teatre, el teatre mor amb els seus espectadors.
Més informació, entrades i imatges a:
