Aleix Fauró dirigeix Snorkel, un text d’Albert Boronat que retrata de forma punyent una generació que esquiva la implicació i s’amaga rere els culs d’ampolla d’una festa que, tot i només quedar-ne les engrunes, es neguen a abandonar. Aquells qui «queríamos cambiar el mundo, pero por las tardes no nos venía bien». Fins el 6 de desembre a la Sala Beckett.
La idea de que estaba llevando una vida totalmente gilipollas sin saber muy bien qué hacer para cambiarlo no dejaba de atormentarme desde hacía ya algún tiempo. La idea de que estaba llevando una vida totalmente gilipollas había dejado ya de ser una idea para pasar a ser la certeza de que estaba llevando una vida totalmente gilipollas. Y esa certeza acudía a mi mente de forma repentina cada vez con más frecuencia.
Així comença l’últim espectacle de La Virgueria, Snorkel, un retrat de la nostra manera de viure, de relacionar-nos. Una metàfora de la forma com ens acostem a la realitat, mediatitzada, des d’aquella comoditat de mirar el fons sense tenir valor de baixar (l’snorkel és una pràctica de busseig sense immersió), com un simulacre de mirada malgrat la fam -en augment- d’experiències reals. És allò que ens costa menys de criticar que deixar de fer, allò de no viure les coses, sinó fotografiar-les per penjar-les a Instagram.
Albert Boronat ens retrata amb un text irònic, intel·ligent i amb un punt macabra que, alhora, ens mostra «un futur absorbit pel present». I és que, «més enllà d’Orwell», diu, «totes les previsions de la ciència ficció ja s’han complert. Els científics ja han posat data de caducitat a la Terra, o més aviat a la presència dels humans a la Terra, però seguim vivint igual». Una text amb una ploma molt afilada dirigit «a nosaltres, als occidentals de classe mitjana», explica Aleix Fauró, «amb alguna cosa de generacional, però que va molt més enllà». «L’obra fa una crítica des del boom econòmic dels 70 -quan vam començar a construir i produir sense parar, a generar residus- fins a nosaltres, que ho hem volgut acabar d’esprémer i hem intentat viure aquesta festa, encara que fos només menjant-nos-en les restes, malgrat que tot indicava que havíem de fer el contrari».
Albert Boronat, dramaturg i codirector del Projecte NISU i autor de textos com Shell, Teenage Dream o Vamos a por Guti, ha intentat apartar-se de la mirada fosca que impera en les seves obres, tot i que reconeix que no ho ha acabat d’aconseguir. «Aquí també hi ha allò del «tot és insuportable», però amb una certa distància, sense emocions».
Amb un text narratiu, gairebé sense diàlegs i la imatge recurrent d’un llac, l’obra consta de tres parts, cadascuna amb un relat diferent i una connexió «que haurà de fer l’espectador». Els actors (Isaak Ferriz, Isis Martin, Javier Beltran i Marina Fita) són aquí uns narradors que agafen la personalitat dels personatges però «sense vinculació emocional, sense embrutar el text». «Hi ha un punt de conferència que l’Aleix ha collat, fins al punt de posar-hi un projector», explica Boronat. Un repte en la direcció, que ha volgut «generar emocions físiques i alhora mantenir l’atenció en el text per posar l’accent en la reflexió i no en la història». Un pas endavant en el setè espectacle de La Virgueria, després d’Arbres i El pes del plom.
Text: Mercè Rubià
