La Sala Beckett està de mudances; el trasllat de la seu de Gràcia al Poblenou aviat serà una realitat. Aída Pallarès ha parlat amb diferents dramaturgs i directors, a més del director de la sala, Toni Casares, per tal que expliquin què ha suposat la sala per a la dramatúrgia catalana contemporània i preguntar-los: i a partir d’ara, què?
[ ☞ Llegeix també l’article d’opinió de Marilia Samper sobre la Sala Beckett: El futur incert de la nostra dramatúrgia ]
Gratitud. És el primer adjectiu que els (ens) ve al cap a molts dramaturgs, directors i espectadors quan pensen en la Sala Beckett. Gratitud perquè la sala del carrer Alegre de Dalt ens ha format com a espectadors i com a autors, perquè, com apunta Josep Maria Miró, “per algú com jo, que no va motoritzat, és fumador i transita a peu, el carrer d’Alegre de dalt, que porta fins a la Beckett, és una de les pujades més feixugues per anar al teatre però que s’ha vist sobradament recompensada”. I, sobretot, perquè, com explica Ferran Civit “és l’escola de teatre d’una generació i hi ha un col·lectiu d’espectadors i dramaturgs que ens considerem producte de la Beckett. Som a casa”.
De fet, aquests eren els objectius de José Sanchis Sinisterra quan, el 2 de novembre de 1989, creava la sala: formar i promocionar nous autors catalans i obrir la porta a la dramatúrgia contemporània. I, tot i que el projecte al principi va topar amb un medi cultural difícil i una indústria cultural que, oh sorpresa, no s’atrevia a confiar en les propostes teatrals del llavors anomenat Teatro Fronterizo, la sala ha acabat essent la porta d’entrada a casa nostra d’autors com Harold Pinter, Thomas Bernhard, Martin Crimp o Bernard Marie-Koltès entre molts altres. I, alhora, gràcies a cicles com el de nous autors catalans, va servir de plataforma a dramaturgs tan importants a de casa nostra com Lluïsa Cunillé, Josep Maria Benet i Jornet o Sergi Belbel.
També autors més nous –però més que consolidats– com Jordi Casanovas, Josep Maria Miró o Ferran Joanmiquel han passat per la sala. Miró hi va estrenar, ara fa quatre anys, un text tant significatiu en la seva trajectòria com El principi d’Arquimedes (que encara ara volta per mig món), Casanovas, per la seva banda, hi va estrenar el seu primer gran èxit: City-Simcity. “Em va obrir moltes portes i oportunitats, i, alhora, allà vaig arruïnar-me per primera vegada, doncs per una companyia petita, fer una producció amb cara i ulls, en una sala de petit format i seguint al peu de la lletra les exigències de les subvencions, significava endeutar-se fins el coll” admet. En canvi, pel gironí Ferran Joanmiquel, la Beckett va suposar la seva porta d’entrada a Barcelona com a dramaturg. Allà hi ha estrenat Dinou, Blau i La Crida, que actualment es pot veure a La Seca Espai Brossa.
També La Virgueria, companyia fundada l’any 2009, va estrenar la primera obra a la sala de Gràcia. Tot i que l’enamorament d’Aleix Fauró amb la sala es remunta uns quants abans anys: “La primera vegada que vaig anar a la Sala Beckett era l’any 2002, una mica tard tenint en compte que ja en tenia 20 llavors. Va ser per veure Niederunguen, un muntatge a partir de textos d’Herta Müller dirigit pel Ricard Gázquez. En aquell moment només sabia que havia acabat interpretació i que volia que el teatre fos la meva professió i vaig sortir fent-me una promesa: jo treballaré a la Sala Beckett.” Dit i fet. L’any 2009 ell i Isis Martín pareixen La Virgueria i un espectacle Si avui és diumenge demà és dijous, estrenat a l’Obrador. Anys després, ja a la sala, han estrenat El pes del plom, Arbres i Snorkel.
El cert és que, com apunta el director de la sala, Toni Casares, “des de les seves petites dimensions, la Beckett ha pogut incidir bastant en l’evolució i formació de la dramatúrgia catalana contemporània”. De fet, és en part gràcies a la Beckett que els autors del país estrenen regularment i omplen la cartellera barcelonina. Potser per això, toca fer una pregunta: I ara què? “Potser en els darrers anys la Beckett gairebé prioritzava la quantitat (d’autors) per damunt d’un estil determinat. Ara que creixem i anem al Poblenou, tot i que hem de continuar essent la casa dels autors, és el moment de replantejar-nos algunes coses i centrar-nos més en com el teatre troba nous camins per incidir en la societat en general, en altres disciplines i àrees de coneixement” explica Casares.
“Amb la Beckett es dóna un fet curiós” creu Albert Boronat. “Molta gent opina, jutja, s’enfada, té en compte el que hi passa, segueix la Beckett encara que ja no hi tingui contacte directe. Sovint he sentit opinions fortes, que surten del cor, de persones que potser fa temps que no hi transiten… és com si s’hagués generat una mena de consciència de teatre públic, alguna cosa que pertany a tots…” A què es deu aquest sentiment? Per què sentim que és casa nostra? Potser perquè és una sala que ens ha permès descobrir un munt d’autors fins aleshores pràcticament desconeguts a casa nostra però, sobretot, perquè bona part dels dramaturgs del país han passat, s’han format o han donat classes a l’Obrador. “La Beckett i l’activitat del seu Obrador ha estat un espai clau en la construcció de referents i la conseqüent articulació del què s’ha anomenat nova dramatúrgia catalana” afirma Miró.
“L’Obrador em sembla una mena de botiga de regals per a qualsevol apassionat del teatre. Per a mi és com un quiosc freak de còmics per a dramaturgs” explicava fa quatre anys Álex Mañas a la revista Pausa. De fet, Joanmiquel admet que, cada vegada que ha fet un curs allà ha sentit “aquell cuquet a l’estómac, les ganes d’absorbir tot el que pugui, enganxar el nas al full en blanc i escriure, escriure sense parar”. També Pere Riera explicava, a la revista Pausa, que “tots aquells que hem passat per aquest laboratori màgic n’hem sortit més savis. Perquè hem dilatat pupil·les, meninges i senderi. I quan hem llegit, vist o escrit teatre –o qualsevol altre gènere literari- hem pres consciència que després d’un curs a l’Obrador, el nostre sentit crític i capacitat de judici s’han eixamplat ostensiblement”. I per molts anys!
Text: Aída Pallarès / Fotografies: Neus Riba
