Roger Peña viu un bon moment. Iaia, el seu homenatge a Montserrat Carulla, la seva mare, ha omplert altre cop el Teatre Borràs després d’una gran gira. Ha estat la primera de les tres obres que es podran veure de manera consecutiva al teatre. La segueix Ningú et coneix com jo, un thriller psicològic sobre la violència masclista que donarà pas a El recanvi, la sàtira política que va fer-li guanyar el Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta 2014, dirigida en aquest cas per Mario Gas. A més, aquest mes de març publica la seva segona novel·la, El secret de Munic.
Ens acostem a un assaig de Ningú et coneix com jo per parlar-ne amb Roger Peña. Ens trobem una setmana abans de l’estrena a l’Eixample Teatre, on s’hi estaran fins dilluns 29, quan faran un primer passi amb públic ja al Teatre Borràs. «Porteu deu o quinze amics cadascun» diu Peña als dos actors, Míriam Marcet i Xavi Sáez, mentre entrem. El seu fill, l’Aleix Peña, porta un munt de bosses. A Iaia feia d’actor, de nét de la protagonista, i aquí fa l’ajudantia de direcció. Porten el vestuari, encara amb les etiquetes, per començar-se’l a emprovar. Sé ben poques coses de l’obra, abans d’arribar, però fent una cerca per Internet he vist que ja s’ha estrenat a Miami, amb èxit de crítica i públic. De fet, veig fins i tot la queixa d’algun espectador perquè al teatre on es representa s’ha decidit ampliar l’aforament en detriment de la comoditat del públic.
Després de deixar els trastos i que els actors comencin a escalfar, ens apartem per xerrar una estona. Com és que s’ha estrenat abans a Miami que a Barcelona? És cosa de l’actriu Paulina Gálvez, m’explica, a qui va conèixer a Madrid treballant amb Mario Gas. Actualment és a Miami i, després d’enviar-li el text perquè el llegís, li va demanar els drets per poder-la fer. L’èxit que ha tingut en una ciutat més avesada al microteatre i altres tipus d’espectacles, li ha obert la porta al circuit hispà dels Estats Units, on ja té preparada una gira, i a l’Uruguai i Mèxic, on s’hi faran noves produccions.
Ningú et coneix com jo parla de violència masclista –»i precisament Miami és un territori on el problema és immens, amb una mitjana de 60 denúncies al dia»– però no hi trobarem una parella amb un maltractador i una víctima, explica Peña, sinó més aviat una dissecció del perfil psicològic del maltractador. Hi ha violència, sexe i humor negre. I el que comença com una comèdia, poc a poc es va convertint en un thriller on el públic s’adona que no tot és el que sembla. «Juga amb el factor sorpresa i amb un tamís de fantasia i somni que pot tenir moltes lectures –segueix Peña–. Parla de violència masclista des de la psicologia del maltractador. No és un al·legat contra la violència de gènere, sinó que vull que la gent vegi que el seu veí o el cambrer trempat que li serveix cada dia el cafè, a casa seva pot ser un monstre».
«Vull que la gent vegi que el seu veí o el cambrer trempat que li serveix cada dia el cafè, a casa seva pot ser un monstre»
Peña voldria que molta gent jove s’acostés al Borràs, «perquè hem de ser-ne conscients, de la violència de gènere, i hem d’estar atents». I és que, assegura, lluny de desaparèixer, les noves generacions l’estan reproduint amb noves formes, també via telemàtica. «El Whatsapp és un perill públic. Del control que pot suposar, al seguiment o la bronca i a la violència física només hi ha un pas. És un circuit molt perillós que està obert. Vull que els joves vegin que també poden ser uns maltractadors en potència, encara que no arribin a la violència física».
SORPRENDRE L’ESPECTADOR
Què té a veure aquest thriller amb El recanvi o Iaia i les obres que ha escrit anteriorment? «Les tres obres són molt diferents, però responen a un mateix tipus de teatre, aquell que vol remenar l’espectador, fer-li sentir coses i sorprendre’l. Entretenir-lo sense que això vulgui dir, forçosament, fer-lo riure. La cultura ha de servir per excitar emocions; una comèdia que només fa riure està bé, jo també n’he fet, però també pots fer pessigolles i no cal anar al teatre». Malgrat això, reconeix que ell fa teatre «per arribar al major públic possible» i, tot i que li agraden i va a veure’ls, la seva no és una aposta «pels drames de tres hores del Lliure».
Això sí, fins i tot Iaia, que havia de ser un homenatge evident a la seva mare, Montserrat Carulla, amb un personatge dolç i tendre que fes riure molt, també tenia un missatge al darrere. «Quan ens adonem que ens estem rient d’una persona gran que ja no hi és tota, veiem que estem sent cruels. Buscava defensar el respecte per a la gent gran, que a més a més avui dia està ajudant i tirant endavant moltes famílies que han patit per la crisi econòmica, com el nét de la protagonista, que tot i tenir carrera ha de treballar de cambrer».
«El protagonista d’El Recanvi no és ni Iglésias, ni Rivera, ni Colau, però hi comparteix moltes coses»
El recanvi, explica, «manté l’estètica Peña, la sorpresa de l’espectador», però en aquest cas és una sàtira política. El text, que li va valdre el 1r premi del Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta de Girona i el Torneig Transatlàntic que el festival celebra a Buenos Aires amb autors catalans i sud americans, mostra el procés de creació d’un líder sense escrúpols per part d’un partit emergent d’esquerres, pràcticament antisistema, però controlat pels poders fàctics: la banca, l’Ibex 35, el Club Bilderberg…
«Veiem com un fracassat, un don nadie, participa en un procés de selecció d’alt nivell per escollir el que s’ha de convertir en el futur líder del país els propers quatre anys. Els de dalt pensen que és el millor per tal que sembli que tot canvia, però no canvii res.» Se m’escapa el riure, és evident la inspiració en l’actualitat. «Et sona, oi? Però no és ni Pablo Iglésias, ni Albert Rivera ni Ada Colau, és un còctel de tots ells amb un paio que no té on caure mort i veu una oportunitat en aquesta oferta de feina, que a l’inici no sap ni de què es tracta».
El protagonista, interpretat per Iván Morales, també mostra, en paraules de l’autor, com la corrupció no és només cosa del PP i Rita Barberá. «Tots portem el germen de la maldat, l’ambició i la corrupció. Són les nostres vivències, l’educació que rebem, el que fa que acabem en un lloc o un altre. Per mi, algú que, tot i tenir unes bones condicions laborals i un bon sou, roba a l’empresa on treballa i encara se’n vanaglòria, també és un corrupte. Si se’l posés al capdavant d’una institució, faria el mateix que estan fent ara molts polítics».
LA CULTURA COM A ARMA
I això el porta a fer una defensa fèrria del valor i la importància de la cultura: «un bé imprescindible, una de les poques armes que tenim per fer front a aquests poders a l’ombra». Una arma que ja va usar a Poder absoluto (2012), la seva estrena com a dramaturg després de diversos anys dedicats a la direcció i traducció, que se submergia en el món de la corrupció i desemmascarava la realitat de la vida pública política. «Recordo que va venir a veure’ns Ferran Mascarell, aleshores Conseller de Cultura, i va reconèixer que li havia fet una mica de mal. Fins i tot ell, que no es pas un peix gros de la política i que, tot i que se l’ha criticat molt, penso que tampoc ho ha fet del tot malament, va sentir-se afectat. I això està bé perquè el teatre és de les poques coses que ens permet no tenir la boca tancada del tot després de l’aprovació de la Llei Mordassa.»
Poder absoluto també farà aviat gira al Brasil i Xile, després del seu pas per Argentina, on va arribar gràcies a Emilio Gutiérrez Cava, l’actor que la va protagonitzar amb Eduard Farelo, qui va fer-la arribar a un amic de Buenos Aires. Però tornem a l’assaig. Xavi Sáez recita el text amb un tap de suro a la boca i Míriam Marcet li dóna rèplica. Després ho faran d’una manera ben curiosa, picant de mans –com els nens i nenes a l’hora del pati– a ritme de ‘Miliquituli’ i repassaran els moviments d’algunes escenes. Silenci. Uns quants minuts i comença el passi. Veuré l’obra sencera. Se’m posarà la pell de gallina en més d’una ocasió i descobriré –Sáez ja l’havia vist anteriorment– una gran actriu en Míriam Marcet. Apunteu el seu nom. Aquí despunta.
Text: Mercè Rubià / Foto: Temporada Alta
