Queco Novell es posa a la pell d’un expresident que, després de portar el seu país a la crisi, decideix confessar-se davant del poble. Confessió d’un expresident, de l’italià Davide Carnevali, està ple de cinisme, humor negre i, és clar, política.
Queco Novell és l’expresident. Un expresident que després d’uns anys de govern que van abocar el país a la crisi, ara ho confessa tot: «Sabia perfectament el que estava passant, el que estava fent i on estava portant aquest país. I sabia perfectament que l’estava portant al llindar d’una crisi». Podria ser Aznar, Zapatero, Pujol, Sarkozy o Cameron, però no és cap d’aquests. O més ben dit, ho són tots. «Aquesta és la nostra desgràcia actual, que ens recordarà a qualsevol expresident o mandatari dels països anomenats del primer món», explica l’actor.
«El text és tan potent que poca cosa hem de transformar perquè arribi a l’espectador —assegura el director, Xavier Ricart—. La dificultat és transmetre exactament el que ha escrit l’autor. És un text que parla de la societat actual, però no dels últims dos anys, sinó dels últims trenta anys de polítiques neoliberals a tots els països desenvolupats». Una obra «absolutament política» que està escrita per remoure consciències i que interpel·la directament al ciutadà, assegura Novell. «És un despertador que ens recorda que, en una democràcia, el poble també té la seva responsabilitat. Malgrat que aquí ha esdevingut passiva i s’ha reduït a un vot cada quatre anys, la democràcia és activa —continua Ricart—. Al text d’en Davide hi ha una certa proposta d’acció. La democràcia demana compromís, exigir responsabilitats i un cert activisme, una activitat constant completament contraposada a la desídia a la qual ens han abocat».
L’obra, però, no és ni una esbroncada ni un sermó, ni tampoc una comèdia, sinó que «ratlla la tragicomèdia». «Està molt, molt lluny del Polònia —deixa clar Novell—. Provoca riures, però d’incredulitat, perquè penses: “Com pot ser que un expresident digui tot això?”». I és que, per l’autor, aquesta és una obra sobre el llenguatge, «sobre l’ús del llenguatge, i encara més sobre la manipulació del llenguatge per part del poder, sobre la seva capacitat de crear una ficció que s’imposa sobre les altres i es converteix subtilment en veritat». I fins i tot es pregunta: «És realment una confessió? O no serà, més aviat, una altra història inventada?».
Aquest és el primer cop que Novell s’enfronta a un monòleg al teatre. Ricart està convençut que l’actor «està en un moment dolç» i «necessita posar-se a prova». «Vaig valorar-ho molt. Tot el teatre que he fet ha estat relacionat amb el Polònia, i és cert que potser hauria d’haver començat per portar la llança, però el text em va convèncer, em va agradar molt des del primer moment». També hi va jugar a molt a favor que el director fos en Xavier Ricart. «Ens coneixem molt, portem treballant junts… i estàvem junts al gol de Stamford Bridge, això ja marca de per vida!».
Text: Mercè Rubià
