La productora Sixto Paz, artífex d’èxits com Pulmons o hISTÒRIA, s’estrena a la Villarroel amb Pretty, de Neil LaBute, dirigit per Marilia Samper. Una comèdia sobre la tirania de la bellesa protagonitzada per Sara Espígul, Pau Roca, Mariona Ribas i Joan Carreras.
Quatre amics, dues parelles i una conversa que ho fa esclatar tot. L’Edu (Pau Roca) fa un comentari desafortunat al Toni (Joan Carreras), amic i company de feina, sobre el físic de la Meri (Sara Espígul), la seva parella. La Carla, la parella del Toni i amiga de la noia, ho sent i li diu. A partir d’aquí comença un espiral d’infidelitat, traïció i engany.
«L’Edu no sap gairebé ni com, però de cop es troba sense novia, gairebé com una broma macabra –explica Roca–. Es passa tota l’obra intentant entendre-ho i reconciliar-se». De la situació en culpa la Carla que, segons Ribas, «ha fet un judici del que ha sentit i considera que la seva amiga ho ha de saber».
“Són personatges primaris i viscerals, poc reflexius”, explica la directora, Marilia Samper, que dirigeix per tercer cop una obra amb el Sixto. «El meu personatge és un cafre, una persona odiosa que ningú voldria tenir de gendre ni cunyat –assegura Carreras–. Un paio que s’ha adonat que no arribarà més lluny a la vida i es dedica a buscar nous alicients… sobretot noies». Ribas interpreta una vigilant de seguretat a qui sempre es valora pel físic i «té ganes que hi vegin alguna cosa més enllà». Mentre que Espígul descriu el seu personatge com “una dona temperamental, amb molt caràcter i poca capacitat per gestionar les seves emocions”. Roca està convençut que el seu paper és una mena d’alter ego de LaBute i alhora els ulls de l’espectador.
“El públic s’identificarà amb tots quatre”, està convençuda Samper. I també amb l’obra, «perquè fa una reflexió sobre la banalitat de l’estètica en uns temps en què es lliga per Internet, on el físic és el més important«.
PROTAGONISTES WORKING CLASS
«Estem acostumats a seguir la tradició del teatre universal de grans personatges: reis, ducs, comtes… Tots amb certa alçada intel·lectual i de poder«. I això es tradueix en què en l’actualitat a les obres hi acostumen a aparèixer advocats, metges, escriptors… «burgesos amb problemes de burgesos», explica Joan Carreras. En canvi, LaBute aposta per quatre protagonistes de classe treballadora: una perruquera, una vigilant de seguretat i dos treballadors d’una fàbrica d’exportació d’aliments que porten el toro mecànic.
«A Marits i Mullers teníem uns problemes de parella molt similars als de Pretty, però el fet que els personatges provinguin d’un estatus social diferent fa que el llenguatge i les maneres de fer també ho siguin«, explica Carreras. Per Roca, «és interessant aproximar-nos a uns personatges que, tot i que en sèries sí que apareixen, rarament són presents al teatre».
‘ARA NO ES DONEN PAPERS A DE NIROS NI PACINOS’
El conflicte seria el mateix si el comentari fos d’una dona a la seva parella home? Tenen la mateixa pressió estètica les dones que els homes? Mariona Ribas no ho té clar, perquè està convençuda que cada cop els homes tenen més pressió. «En lloc de rebaixar la pressió a les dones, el que estem fent és que els homes també en tinguin, i és un error. No vull que els homes pateixin, sinó que deixem de patir tots. Ara se’ls exigeix ser forts, alts, masculins…». Pau Roca, a més, destaca que en els homes en pocs anys hi ha hagut «un canvi molt gran en el que es demana: hem passat de Jorge Sanz a Mario Casas». És més, assegura que avui dia «els Pacinos o De Niros no tindrien els papers que havien tingut».
Tot i això, Ribas té clar que la pressió a les dones encara és molt més forta. «No em canso de dir que som actrius, no models. Se’ns exigeixen uns cànons impossibles i acabem sent esclaves de la imatge. És una llàstima que s’acabin donant papers a dones que vendran més portades o que tenen més seguidors a Instagram. Jo treballo amb el que sé fer, no amb el meu físic».
«A la televisió i el cinema és més evident el culte a la bellesa. El teatre, afortunadament, encara ho difumina –diu Joan Carreras–, seguim un altre tipus de llenguatge i algú que podria no ser-ho, adoptant segons quin personatge s’hi acaba convertint».
TINDER, TRIVIAL I EL PASSADÍS DELS GUAPOS
Com ja és habitual, en les obres de Sixto no només cal parlar de la funció, sinó també del pre i el postfunció. Després de la taquilla inversa, les classes d’història via correu electrònic o d’inventar-se un sistema per portar les entrades a casa dels espectadors, ara arriba el torn de Tinder, una de les aplicacions més utilitzades per lligar. En aquest cas, amb un joc a través d’un perfil fals que amaga un premi de 200€. D’aquesta manera la productora vol incentivar que els usuaris iniciïn converses amb perfils «aparentment menys atractius». A més, els quatre personatges de l’obra també tenen un perfil, de manera que els espectadors hi poden xatejar.
Però la cosa no s’acaba aquí. Abans d’entrar a la funció, i després de ser catalogats com a ‘guapos’ o ‘normals’, els espectadors tindran una petita experiència relacionada amb la seva categoria a través dels dos passadissos que donen accés a la sala. A més, com sempre, al sortir podran respondre les preguntes del Trivial que proposa la productora, i xerrar amb els actors.
Text i fotografies: Mercè Rubia
