El dramaturg belga Luk Perceval dirigeix una versió condensada de Platonov, una obra de joventut del dramaturg rus Anton Txèkhov sobre l’autodestrucció d’un personatge, l’amor i els seus límits.
De les tres hores de l’obra original, Perceval s’ha quedat amb una peça d’una hora i mitja i dels vint personatges, n’ha reduït la meitat. En escena trobem nou actors i un pianista que marca el ritme del temps. El principal canvi és el suïcidi de Platonov, un home solitari i turmentat per l’amor, amb el què s’inicia l’obra. A partir d’aquí, Perceval fa una retrospectiva als darrers dies de la vida d’aquest home a través dels esdeveniments que han precedit la seva mort. Una mena de visita del protagonista a les persones que ha estimat. El pianista marca l’avançament inexorable cap al suïcidi. Jens Thomas, compositor de l’obra, improvisa i condueix el públic pels diferents estats anímics del protagonista: de la passió a la còlera, la melanconia, la desesperació o l’enyorança.
Platonov és la història tràgica d’un home «massa honest per viure en aquest món» i la seva desesperació davant els diferents rostres de l’amor. L’amor per la seva mare (Sasha), l’amor per la seva amiga de l’ànima (Ana Petrovna) i l’amor romàntic (Sophie). Tres formes d’amor on l’elecció és impossible. Segons Perceval, una obre sobre l’amor i els seus límits. «Platonov és plenament conscient de viure en aquesta mancança perpètua. Ell és melanconia». Per això el director, expliquen, ha al·ludit diverses vegades al còmic melanconiós per excel·lència, Buster Keaton.
El text i la música proporcionen a l’espectacle una força impulsiva pròpia d’un concert musical, però Ramon Simó, director del Festival Grec, en destaca també una interpretació «molt particular, excel·lent», que assegura, «és amarada d’una intensitat poc habitual».
Steven Van Watermeulen, l’actor que interpreta el doctor, explica que Perceval va canviar l’enfocament de l’obra a cinc dies d’estrenar. «Vam fer un treball intens durant cinc dies, gairebé 24 hores al dia. Vam oblidar tot el que havíem fet anteriorment i vam treballar la mirada i el silenci. Vam fer diversos exercicis mirant a càmera i vam jugar d’una nova manera amb el text, vam treballar molt l’oïda i vam acabar creant una posada en escena molt coreogràfica. Això, juntament amb l’enorme presència musical, de les improvisacions al piano, és el que fa especial l’espectacle».
