Redactor: Iván F. Mula / @ivanfmula
Després del gran èxit comercial d’Art i de sorprendre al públic del Teatre Nacional de Catalunya amb Blasted de Sarah Kane, l’actor Pere Arquillué debuta com a director amb Audiència i Vernissatge. Es tracta de dues comèdies polítiques breus del dramaturg txec Václav Havel que es presenten en un sol espectacle, protagonitzades per Joan Carreras, Rosa Gámiz i Josep Julien.
TEATRE BARCELONA: Per què has decidit ara fer el pas i dirigir la teva primera obra?
PERE ARQUILLUÉ: Ha estat un procés natural al que he arribat de manera gens forçada. Ja fa temps que existia la possibilitat però ara, simplement, s’han donat les circumstàncies. Tot això ve mogut per la meva curiositat. No tinc cap pretensió més que la de jugar. Fer una girada de mirall i conèixer com es veuen les coses des de l’altre cantó per completar una mica més la visió teatral i reforçar la meva faceta d’actor.
T.B.: Per què has escollit aquesta obra en concret?
P.A.: Jo llegeixo textos a casa i, si m’ho passo bé, l’únic que tinc són ganes de transmetre-ho a la gent. Fa un temps, em van caure a les mans aquestes peces de Havel. Estava remenant material i em vaig divertir amb elles, imaginant-les i fent-me-les al cap. A partir d’aquí, vaig sentir la necessitat de poder compartir-les amb el públic.
T.B.: Què ens pots explicar d’elles?
P.A.: Són dues comèdies breus escrites per Havel l’any 1975, en un context polític molt semblant al que tenim ara mateix al nostre país. És curiós perquè, quan jo vaig decidir tirar endavant aquestes obres, no havia passat tot el que està passant actualment. De cop i volta, s’han posat en primera línia i això és molt interessant.
T.B.: De què parlen, exactament?
P.A.: De la por a posicionar-se, de la coherència de ser un mateix davant d’allò que, a vegades, succeeix a la societat i la nostra responsabilitat com a individus. Tot això, en un to que deriva cap al teatre de l’absurd, un gènere que, personalment, m’atrau força: Ionesco, Beckett… Permet jugar molt, sempre partint de la veritat escènica, que sempre és necessària.
T.B. Quin paper juga, a aquestes obres, el sentit de l’humor?
P.A.: Un paper molt important. Havel l’utilita per fer sentir empatia a l’espectador però també per fer-li entrar en un codi especial que portarà la trama una mica més enllà. És un sentit de l’humor que, a partir de situacions paradoxals, també genera dubte i et fa reflexionar sobre allò del que estàs rient.
T.B.: Havel deia que, amb les seves obres, volia mostrar la “crisi de la Humanitat actual”. Tu també penses que la Humanitat està en crisi?
P.A.: Sí, ho penso. Està en crisi i molt. Sempre ho ha estat i de forma evident. I això es veu a les seves peces. Havel mostra com estem de manera profunda alhora que molt directa. Parla de viure en la veritat. Retraten situacions, moments socials i polítics complicats. En aquest sentit, és molt honest. Fa un teatre evasiu però, alhora, colpejant. És molt crític.
T.B.: Quin paper creus que ha de jugar, en el panorama actual, el teatre polític?
P.A.: Personalment, no sóc molt de fer teatre polític. A mi, el que m’agrada és el teatre. Podríem parlar d’un teatre d’esquerres (el teatre polític) i de dretes (teatre evasiu i d’entreteniment) però això seria caure en tòpics i prejudicis. Penso que ja hem passat pantalla d’això. La política es pot explicar des de molts llocs i, per aquest motiu, un teatre polític molt directe no sé fins a quin punt m’interessa. A més, perquè, en realitat, tot el teatre és polític. Fins i tot, la comèdia més absurda opina sobre alguna cosa. El que a mi m’interessa és el món de les idees, un teatre que parli de la polis, en el sentit de la societat on vivim.
T.B.: Com t’has sentit com a director?
P.A.: Molt bé. Ens estem divertint molt. Són processos que ja he viscut moltes vegades, encara que sigui des de l’altre cantó. La responsabilitat aquí és una altra però, de moment, no pesa massa. És molt divertit. A més, bàsicament, ho faig per a mi. Dirigint a altres actors, provo ressorts que potser a mi també m’ajudaran.
T.B.: Com vas escollir el repartiment?
P.A.: Són gent de la meva generació. Més que buscar actors (que ho són i molt bons), he buscat còmplices perquè em perdonin, d’entrada, tots els errors que pugui cometre.
T.B.: Quin tipus d’interpretació has treballat amb ells?
P.A.: Avui estem acostumats a veure un teatre molt arran de terra, on la versemblança és molt important. Nosaltres intentarem elevar-lo una mica. La meva idea és poder oblidar-nos una mica del naturalisme i alçar les interpretacions uns quatre dits per sobre de l’escenari, metafòricament.
T.B.: T’agradaria repetir l’experiència de dirigir?
P.A.: No està en els plans. No es tracta tant de que jo vulgui ser director com d’una qüestió natural i de curiositat meva personal per la qual m’interessava investigar el que hi ha a l’altre cantó. A partir d’aquí, tot és un full en blanc. Jo em dedico a provar coses. Això no és més que un petit laboratori que hem muntat per aprendre coses noves. Jo sóc actor. El meu món és el de la interpretació.
