Redactor: Rubén Garcia / @RuGarciaE
Llorenç González és un actor que s’ha donat a conèixer al gran públic pels seus treballs a diferents sèries de televisions estatals, però aquí a Barcelona els més teatreros tenim la sort d’haver-lo pogut gaudir des de fa anys gràcies a la seva extensa trajectòria. És un dels fundadors de Pirates Teatres, la companyia que gestiona El Maldà, una sala on ja s’ha pogut veure el seu projecte més personal Tocando al frente.
TEATRE BARCELONA: Tocando al frente és el teu projecte més personal i íntim d’on sorgeix la necessitat d’aventurar-te en aquest nou projecte?
LLORENÇ GONZÁLEZ: L’obra va néixer després de viure una gran experiència: va haver un moment de la meva vida que vaig tenir la necessitat de fer alguna cosa per validar la manera que tinc de cuidar-me de mi mateix. Vaig decidir viatjar per primera vegada a la vida sol, el meu destí va ser Argentina i vaig marxar durant tot un mes. En principi no hi havia voluntat de s’acabés convertit en un fet artístic era una experiència personal. Va ser un viatge molt especial que em va marcar molt. Quan vaig tornar li vaig explicar la experiència a un amic, i ell va ser qui em va animar explicar l’experiència tal com jo li estava narrant. Tot i que al principi no em va fer massa gràcia la idea, al final vaig connectar amb una inquietud que tenia des de fa temps: escriure alguna cosa pròpia (de fet sempre he escrit però a nivell personal). I així va ser… Vaig acabar escrivint aquest monòleg, em va costar 4 mesos i el resultat és aquest: explico el meu viatge, la meva experiència i l’explico introduint música com tangos i cançons que recordo d’aquella estada. L’espectacle és una experiència evocadora, m’agrada fer viatjar als espectadors amb mi.
Que vas aprendre d’aquest viatge?
Sobretot em quedo amb el fet de redescobrir-se a un mateix. Vaig descobrir una manera de fluir meva que fins ara no havia pogut portar terme per diferents raons. També em va influir molt la manera de treballar d’aquí: a Europa treballem amb el cap i a l’Amèrica Llatina es treballa més amb el cor. És un lloc on es fàcil emportar-se per les sensacions i per les emocions. És un gran aprenentatge: allà no anava amb el viatge planificat i és estrany en mi, va anar sorgint i va sortir molt bé.
Tots hauríem de fer un viatge d’aquests en algun moment a la vida…
Si, però s’ha de fer amb un objectiu clar. No s’ha de viatjar per viatjar. A mi el que em va ajudar va ser tenir clar el meu objectiu: cuidar de mi mateix, era un repte. El viatjar sol és molt interessant perquè surts de la teva zona de confort, canvies d’escenari i això et fa créixer.
Tocando al frente és una d’aquestes cançons que va marcar el viatge, perquè la vas escollir com a títol de l’obra?
No la coneixia i la vaig descobrir a l’Argentina. És una cançó molt especial perquè reuneix una mica tot això que t’estic explicant. En un del versos diu: «Pienso que sentir la vida sea simplemente emprender la marcha e ir tocando al frente».
A l’obra cantes, sabem que tens una boníssima formació en teatre musical tot i que a Barcelona t’hem vist molt poc en aquest registre… t’agradaria centrar-te en aquest tipus de teatre?
Cert, a Madrid acabo de passar una etapa de 3 mesos en un gran musical fent una substitució a ‘Billy Elliot’. Estar en un musical així és una gran experiència però és cert que suposa un desgast d’energia brutal: interpretava al germà del protagonista, el personatge més sindicalista de tots i he après moltíssim. És una experiència diferent.
A part del teatre, fas televisió. En quin mitjà et sents més còmode?
De televisió n’he fet molta però amb el teatre em sento com a casa, aquí al Maldà hem sento com a casa. El teatre el porto a dins.
Vindrem a casa a escoltar-te, per cert… que hem de portar a la motxilla perfer aquest viatge?
Veniu sense motxilles, veniu nets d’imaginació amb ganes de gaudir d’una experiència evocadora. Veniu amb la ment oberta i amb ganes deixar-vos porta per la paraula i la música… qui sap a on et portarà aquest viatge…?
