«Teníem disset anys i moltes ganes de fer coses”. Era l’any 1973 quan, l’Olga Jiménez, en Bertu Albà i la Núria Benedicto van crear L’Estaquirot, una companyia de titelles, originària de Vilanova i la Geltrú, que es dedica als espectacles de públic familiar. “Un dia, per casualitat, vam veure que hi havia una exposició de titelles dels Claca a la capital. Amb l’exposició, també hi havia el primer Festival Internacional de Titelles de Barcelona, que en realitat encara no era ni festival, era com una trobada on quatre companyies actuaven, i tot això ens va encuriosir», recorda en Bertu. L’Estaquirot és una companyia que es va construir a partir de les ganes de fer i de conèixer d’aquells tres joves. Una companyia plena de voluntat de ser, i construïda d’una manera totalment autodidacta. «Vam anar a una llibreria i vam trobar un parell de llibres, un es deia ¿Cómo hacer y manejar títeres?, que era la traducció d’un llibre francès, i vam començar a llegir, a construir, i vam preparar un espectacle a l’esplai. Vam fer una prova, va funcionar, i vam fer una altra. Al següent festival de Barcelona, ja ens van deixar actuar, i fins avui”.
El camí que ha seguit la companyia durant aquests cinquanta anys, asseguren que no ha estat calculat, sinó que han anat fent. Dos anys després de començar, ja s’hi dedicaven de manera professional, la raó, segons l’Olga, és que «érem poques companyies i hi havia moltes ganes de fer coses al carrer. Veníem d’una època totalment grisa, i quedava tot per experimentar, tot per fer». A més, també recorden el paper important que van tenir les associacions de veïns, les quals reivindicaven tot el que és útil pel poble: un ambulatori, un centre cívic, o un teatre. «Això vol dir que, en aquella època, sense gairebé proposar-te ser professional, anaves trobant feina. Podies anar invertint a comprar-te una furgoneta, un equip de veus, i quan t’adonaves ja tenies una mena d’infraestructura amb la qual ja eres professional. Per circumstàncies socials no es poden comparar els nostres inicis amb els d’una companyia que surti ara”.
«Venia gent d’Israel, dels Estats Units, de França… I nosaltres xuclàvem tota la informació que veiem perquè aquí no teníem res»
Els inicis van ser, sobretot, al carrer. Llavors, els teatres programaven molt poc i, encara menys, quan es tractava de teatre familiar. És per això, que l’escenari principal, no només dels titelles, sinó del teatre en general, eren els carrerons i les places de qualsevol poble o ciutat que volgués gaudir d’un bon espectacle. L’Estaquirot va anar creixent gràcies als llibres i la informació que s’intercanviaven amb altres companys d’ofici. «Venia gent d’Israel, dels Estats Units, de França… I nosaltres xuclàvem tota la informació que veiem perquè aquí no teníem res. Estàvem a l’obscurantisme», explica l’Olga. I assegura que la clau de tot va ser «anar pifiant-la i despifiant-la, fent i desfent es fa l’aprenent». Més tard, l’Institut del Teatre va fer el seu primer departament de titelles, res a veure amb com és ara. Però allò els va donar alguna nova tècnica, algun espectacle, algun nou coneixement i, el més important, conèixer l’Alfred Casas, l’escenògraf de tota la vida de la companyia.
Als anys vuitanta, la companyia estava cada vegada més consolidada i, la seva manera de treballar agafava cada vegada més forma. Sempre, però, es movien seguint el seu instint, un instint que sembla que mai, o quasi mai, els ha fallat. «Vam fer un curs amb el Philippe Genty durant un mes, i això ens va ajudar. Abans els titellaires tenien una tècnica i, sobre aquesta tècnica feien l’espectacle. Nosaltres vam decidir fer-ho al revés: crear un guió, i després, depèn del guió, mirar quina tècnica fer, quina mida, quin moment serà actor, quin moment serà titella… I així, podem barrejar. Tot ho fas relacionat amb el que estàs explicant. Nosaltres primer fem un guió, i aquest guió a veure on ens porta», conta en Bertu.
Després de barrejar carrer i teatre durant molts anys, i de tenir dues versions de cada espectacle, als anys noranta van decidir deixar el carrer. Van ser dues les raons principals que els van servir d’empenta per prendre aquesta decisió. Per una banda, l’augment de companyies, cada vegada hi havia més i, per una altra banda, els hi cridava molt l’atenció centrar-se en el teatre, ja que el llenguatge és ben diferent, i això els permetia jugar més amb la llum i l’espai. I fins ara, que es dediquen a fer titelles de sobretaula, una mena d’espectacle on els i les titellaires estan a la vista del públic i, a partir d’un espai, manipulen els titelles.
«Hem fet espectacles que ens agraden i que, per sort, a la gent també els hi han agradat»
Al juny d’aquest any, l’Olga, en Bertu i la Núria, diuen adeu als escenaris després de cinquanta anys de trajectòria. Ho fan perquè han decidit que ja és hora de jubilar-se i perquè, posats a fer-ho bé, cinquanta és un número ben maco per tancar aquesta etapa. «Hem fet espectacles que ens agraden i que, per sort, a la gent també els hi han agradat. Ens ha permès treballar fins que hem decidit nosaltres jubilar-nos. No ho fem perquè ens falti feina, o perquè estiguem cansats. No ens hem avorrit fent titelles i, quan ho hem fet, hem buscat fer un altre tipus d’espectacle. Hem tingut la capacitat de trobar la manera de no perdre aquesta il·lusió», celebra la Núria. «Ens hem fet un fart de treballar. Però hem fet sempre el que hem volgut, com hem volgut, i ningú ens ha manat. Això ara, acabem-ho bé”, afegeix l’Olga.
Tres oportunitats per acomiadar L’Estaquirot i una exposició
A Barcelona, diran l’últim adeu des de l’escenari del Sant Andreu Teatre (SAT!). Ho faran durant tres caps de setmana diferents. El 25 i 26 de febrer amb La pastissera i els follets, el 4 i 5 de març amb L’aventura d’avorrir-se i l’11 i 12 de març amb En Jan Totlifan. Normalment, quan una companyia va al SAT!, només fan una obra, però aquest cas és excepcional, i acomiadar-se mai ha estat cosa fàcil, és per això que aquesta vegada en faran tres. Ara, cap excusa serà vàlida per no anar a veure l’Estaquirot una última vegada a Barcelona. L’adeu definitiu, però, serà a Vilanova i la Geltrú, on van començar. Després, a la tardor, faran una exposició a La Sala amb tot el material de la companyia, una exposició de la seva història.
Quan això acabi del tot, la Núria assegura que es dedicarà a «llegir, mirar postes de sol, fer ganxet… Potser ens dona per fer titelles per altres companyies, no ho sé, ja ho veurem, però amb filosofia de jubilats». L’Olga, en canvi, pensa que no vol tenir cap mena de fita «perquè la vida dona tombs i no saps mai que faràs», però té ben clar que «tot el que fem a partir d’ara serà sense patir». «Em sembla que serà molt fàcil la vida i suposo que ho trobarem a faltar, a mi m’agrada molt l’escenari, però també em ve molt de gust descansar». El descans del qual parlen és tant mental com físic. El teatre és una feina que exigeix tenir molta cura d’un mateix. «Jo quan em llevo, sempre miro si tinc veu. La jubilació serà no patir per la veu. Pensa que si un de nosaltres té alguna cosa: està afònic, s’ha trencat un braç… No treballa ningú”.
Amb uns ulls ben eixerits, recorden les gires que han fet al llarg de la seva carrera professional. Ni més ni menys, han estat gires mundials les de L’Estaquirot. En tota la seva història, només han fet un espectacle per a adults, eren els anys noranta i volien provar. Es deia «Biòtic». A Tàrrega, els hi va sortir gira per Europa: Anglaterra, França Bèlgica… I, a la seva parada a Manchester, una noia de Taiwan els va veure, i els hi va oferir una gira per aquell país. L’única condició era fer-ho amb espectacles per nens. Fàcil, aquella obra per adults era només un parèntesi. Així que van posar rumb a Taiwan per fer una gira durant quinze dies. «Allà era molt maco perquè eren teatres de mil persones, no et pots imaginar, en alguns fins i tot hi havia binocles, perquè els nens que hi havia al final, allà dalt, ens poguessin veure. Semblava l’òpera», explica l’Olga. «A Taiwan nosaltres fèiem l’espectacle en català, perquè mandarí encara no sabem, i allà hi havia una veu en off que anava contant coses, i unes projeccions, com a l’òpera, que anaven passant el text», afegeix el Bertu. «Com a anècdota, a l’agència de viatges ens van dir que tornar el material en avió, que era un espectacle gran, era quatre vegades més car que enviar-lo cap allà. I ens va dir que si el tornàvem en vaixell pagaríem igual que l’anada en avió. El material va anar amb avió, i va tornar de Taiwan en vaixell, però clar, va arribar un mes més tard que nosaltres. I durant un mes no vam fer aquell espectacle aquí”.
«A Europa et cuiden més que aquí»
Tots tres coincideixen que quan fas teatre d’adults, els teatres et tracten molt millor. «Tens sopar al camerino i el caixet és diferent. Per nens, érem els mateixos fent el mateix, però no et consideren igual. Inclús aquí a Catalunya anaves el dissabte a un teatre amb l’espectacle de nens, i el diumenge amb el «Biòtic», i et tractaven completament diferent, camerino amb fruita, begudes, i aquestes coses», diu la Núria. «A Europa, per això, et cuiden més que aquí», afegeix en Bertu.
Per l’Estaquirot, ha estat un plaer viure aquest moment de la història del teatre. Han estat cinquanta anys on tot ha canviat, no només els titelles. I formar part d’aquest moment, ha estat un regal. «Si ho penses, els titelles fa 50 anys estàvem a la prehistòria… Són aquests últims 50 anys que ha evolucionat molt el titella en aquest país. Hem estat en un moment de canvi, i això sí que ha estat un privilegi. Han estat els 50 anys en què els titelles han experimentat tot». I, avui dia, l’únic que els hi sap una mica de greu és que «a escala d’arts escèniques, els espectacles familiars encara no tenen el reconeixement que haurien de tenir. Tot el que està destinat a públic infantil, encara fa riure. Crec que falta reconeixement en aquest camp», diu la Núria. Tot i que, els teatres sempre s’omplen amb teatre familiar, ni els teatres públics, ni les institucions aposten per ell. «Sembla una mica que jugues en segona regional”.
Ara, la companyia, deixa espai per les noves generacions. I animen als joves a tirar endavant tot allò que els hi faci il·lusió. «Si una cosa t’agrada, sigui fer ganxet, o castells de sorra a la platja, si tu tens ganes, prova-ho. Picar pedra per començar, això sempre», comenta l’Olga. «S’ha de ser atrevit, voler experimentar». I, sobretot, rodejar-te d’un bon equip. L’Estaquirot va més enllà de l’Olga, la Núria i en Bertu. També ho és l’Alfred Casas, escenògraf, el Ferran Martínez, músic, el Guillem Albà, director d’alguns espectacles, entre d’altres. I un públic fidel que els ha acompanyat sempre durant aquests cinquanta anys. A reveure, l’Estaquirot!
Més informació, imatges i entrades per veure L’Estaquirot Teatre a:
