Loscorderos.sc presenten a Barcelona La banda del fin del mundo, des d’avui i fins diumenge 14 de febrer, junt amb Pia Nielsen (o Miss Q). Un espectacle, un concert-performance, en què encarnen uns visitants arribats de l’espai intergalàctic per propagar la re-evolució, per desplegar l’abecedari de les improbabilitats.
Amb més de 10 anys de trajectòria com a companyia, Los Corderos són un referent del teatre més arriscat, i per això caldrà anar a la Sala Hiroshima, un nou espai a la ciutat que va obrir les seves portes fa menys d’un any per donar visibilitat als creadors emergents o consolidats de les arts escèniques contemporànies.
NI TEATRE NI DANSA
David Climent i Pablo Molinero són Los Corderos: un micro ramat integrat per dos valencians del 77, unes bèsties pardes en constant recerca de nous límits. Formen part d’un conjunt de creadors que fa temps que han deixat enrere les convencions dels espectacles que majoritàriament es presenten en els teatres del país. O que, per haver renegat d’aquestes convencions, s’han quedat fora d’aquestes programacions.
Per ells, el teatre és com “un bust parlant”, i en reneguen per la seva subordinació a la dictadura de la paraula. El 2010 escrivien el “Manifiesto del cordero bastardo”, on explicaven les claus de la seva proposta: mai parteixen mai d’un text escrit a traslladar a l’escenari, sinó que desenvolupen un llenguatge escènic derivat de les combinacions infinites del cos i la paraula. Però malgrat reivindicar i treballar intensament des del cos, tampoc s’identifiquen amb la dansa, a qui veuen com “una dona muda”. Són fills il·legítims, bastards, d’una sèrie de pràctiques i eines provinents del teatre i la dansa, sí, però també de la performance, les arts visuals, l’art sonor… o el circ.
Per la intensitat i l’entrega que despleguen en escena, per la capacitat d’emocionar, fascinar, estimular o provocar; per la paraula breu, punyent i poètica, no narrativa; per haver-se bregat en el teatre de carrer… per tot això, potser, allò que fan és circ, si és que té algun sentit continuar intentant classificar-los. Fa uns anys, quan aquest tipus de propostes passaven per un millor moment, José Antonio Sánchez, un dels teòrics de les arts escèniques contemporànies més importants d’Espanya, assegurava que l’escena cultural contemporània s’assemblava més al circ que al teatre. El circ, deia, és un art obert i menys rígid que el teatre, promiscu per definició. Però, sobretot, és un espai cultural més popular, més democràtic estructuralment: perquè els espectadors comparteixen un mateix espai social; i perquè són espais oberts, en un sentit físic i cultural, més fàcils d’entrar-hi i sortir-ne que d’un teatre.
HIROSHIMA, EL REVERS DE LA DESTRUCCIÓ
La Sala Hiroshima, que va obrir les seves portes amb la ferma voluntat de generar aquest espai obert i popular entorn a les arts escèniques contemporànies, està ubicada a la rebotiga del Paral·lel, darrera l’Apolo. Els baixos d’un edifici que havia acollit una fàbrica d’ascensors, ha estat reconvertit en un local amb dues sales d’exhibició i un bar presidit per una barra del 1910 i amb mobiliari vintage.
Hiroshima fa pensar inevitablement en la gran bomba atòmica, però és també –i d’aquí el nom de la sala- símbol de la reconstrucció. Reconstruir l’espai cultural de les arts escèniques més innovadores, aquest és el seu propòsit. Si fa uns dies parlàvem de l’Antic Teatre, que defensa també aquest mateix àmbit de la creació des d’un teatre que traspua encara essències de l’ateneu popular que fa ser a finals del segle XIX, Hiroshima respira un altre aire, més fresc, més modern. Mentre l’Antic Teatre parla de defensa, Hiroshima evoca la reconstrucció. Dos espais i dues actituds que, combinats, auguren temps millors per a creadors i públic d’aquest tipus de propostes. Perquè, com diuen Los Corderos, mentre la societat associa el teatre amb Shakespeare o Calderón, la gent que està “vivita y coleando” ha acabat programada, en el millor dels casos, els dimecres i dijous, els dies per a les coses raretes… i això ha anat impedint la possibilitat d’evolució de les arts escèniques, a diferència d’altres disciplines, com la música.
ANIMALS REMUGANTS
Malgrat aquestes dificultats, Los Corderos han anat resistint i han aconseguit crear un hàbitat que els permet mantenir el modus vivendi propi. Són animals remugants: els seus processos digestius són llargs i pausats. Dins el sector artístic, són una excepció pel que fa a la llargada dels seus processos de creació, condició inevitable per poder aprofundir. La seva clau: rutina, molta dedicació; renunciar a moltes coses però mai contra el propi treball; destriar les utopies, escollint les que pots afrontar. I estar junts.
Han forjat la seva utopia possible, i van fer-ho des del primer dia; amb el temps simplement han anat refinant les soldadures. Potser és la seva pròpia experiència la que ara els permet plantar-se amb Miss Q a l’escenari i proposar la desconnexió del món tal com el coneixem, reivindicar que #sísepuede. És el seu treball més optimista fins ara, confessen.
Text: Jordi Valls
