Per Jonathan Holloway / @Jonathan_Hollow
Director artístic del Melbourne International Arts Festival i associat artístic del Festival Grec de Barcelona
M’encanta el Festival Grec de Barcelona. Després d’haver-hi assistit regularment durant els últims quinze anys penso que és una destil·lació perfecta del millor de Barcelona, una de les meves ciutats favorites. El Festival i la ciutat són a la vegada diversos, llocs de trobada per a diferents cultures tant antigues com modernes i sempre excitants.
Quan el director artístic Francesc Casadesús em va parlar de la visió que tenia per als seus Grec fa tres anys, “un recorregut al voltant del món viatjant cap a l’est”, em va semblar emocionant i oportú. Ara, al seu tercer Festival amb aquella visió fent èmfasi en “De Melbourne a Nova York” sembla encara més rellevant que mai.
Com a anglès que actualment divideix el seu temps entre Espanya, Austràlia i el Regne Unit, no puc pensar en res més rellevant per a un festival que explorar la relació entre Europa, Austràlia i els Estats Units. Al llarg del festival d’aquest any veiem obres que són el producte de nacions que van ser canviades i definides pel colonialisme del segle XVIII juntament amb obres de les nacions colonials europees que van provocar aquell canvi.
«El Grec Explora la relació entre Europa, Austràlia i els Estats Units»
Al centre de cadascun d’aquests llocs hi ha contradiccions. Austràlia es percep com una nació jove, encara que la terra és la llar de la cultura permanent més antiga del planeta (els aborígens australians daten de fa com a mínim 60.000 anys) i que encara reconeix la reina d’Anglaterra com la monarca. Els Estats Units tenen una història inicial semblant, encara que van esdevenir una república fa 240 anys. Explorar els països als quals el Regne Unit va donar forma i fer-ho al mateix temps que el Regne Unit sembla estar intentant ser més illa i estar més aïllada cada dia, és fascinant.
Els grans festivals fan dues coses, principalment: acosten els artistes més rellevants d’arreu del món als públics de la ciutat i ajuden a impulsar la feina d’artistes de la ciutat a escala mundial. El Grec sempre té una programació potent d’arts catalanes, de manera que he volgut explorar el focus internacional d’aquesta edició.
Només em penedeixo d’algunes coses a la meva vida. No vaig veure mai Edith Piaf, Nina Simone o David Bowie actuar en directe. Sembla que tots i cadascun d’ells tenien l’habilitat d’unir el públic a través de la bellesa, la veritat i l’èxtasi. Només hi ha hagut uns quants artistes amb aquesta habilitat, que transcendeixen la descripció, que gairebé canten des de dins nostre.
Taylor Mac n’és un. En termes d’energia, narrativa, actuació i veu, Taylor pertany a aquesta categoria. També és un gran encreuament entre Melbourne i Nova York. La seva feina èpica de 24 hores a A 24-decade history of popular music només s’ha vist sencera en cinc ciutats, des de Nova York fins a Melbourne (l’única sortida internacional). Vaig veure cada minut de la presentació èpica a Austràlia durant quatre nits, i veritablement va ser la millor experiència artística de la meva vida. Aquesta obra veu la història a través dels ulls i les cançons dels marginats, dels punks, dels desemparats, dels sense veu. No hi ha cap ciutat millor per a aquesta obra ni cap públic més adequat. Barcelona és aquella ciutat on la gent es troba en dilemes, va a reagrupar-se, a agafar forces i a somiar en gran.
El panorama teatral de Nova York està dividit en dues parts als extrems de la ciutat: la part de l’uptown, amb les obres importants i ben fetes a gran escala, i la part del downtown, on els artistes explosius, sovint rudimentaris i internacionals, canvien la forma que tenim de veure les arts. El Grec explora totes dues parts amb el director teatral visionari Robert Wilson en col·laboració amb Isabelle Huppert a gran escala, i dos dels talents emergents més ràpids de Nova York, Nora Chipaumire i Andrew Schneider, com a atraccions teatrals de barreja de gèneres.
Mentrestant, el circ mira a l’increïble talent que hi ha a Austràlia ara mateix. Circa és la companyia que ha fet més per transformar el circ australià del segle XXI, però amb Gravity & Other Myths, que arriba des d’Adelaide, ho duu al nivell següent en qüestió del nivell d’habilitats pur. Tots dos són bonics i artístics, venen d’una tradició nascuda de Pina Bausch, amb una obra d’increïble bellesa i habilitats absolutament inimaginables.
El programa de dansa del Grec sempre és excel·lent i el fil conductor “De Melbourne a Nova York” fa que aquest any sigui veritablement memorable. Lucy Guerin és una de les coreògrafes més potents de Melbourne i, al costat de Rafael Bonachela, català de naixement resident a Sydney, presenta un gran contrast. Dels Estats Units, dos titans de la dansa posen l’elegància de Barcelona en el punt de mira: Mikhaïl Baríxnikov, en col·laboració amb Gelabert Azzopardi, i William Forsythe, que ens permeten ⎯al públic⎯ ocupar un paper central. Al mateix temps que la línia entre l’artista i el públic es difumina encara més, és extraordinari veure com obres realment immersives com les de Forsythe o Tiago Rodrigues ens desafien.
«Barcelona és la ciutat on la gent es troba en dilemes, hi va a reagurpar-se, a agafar forces i a somiar en gran»
Així doncs, a part de sortir-ne un gran nombre de nits fantàstiques, per què és tan important tot això per a Barcelona el 2019?
L’experiència espanyola/catalana de la colonització global, el ressorgiment de la consciència del poble indígena de les terres colonitzades i la subsegüent entrada d’immigrants com a conseqüència de fronteres poroses és diferent en molts sentits de l’experiència britànica/americana/australiana, tot i que els paral·lelismes hi són. I val la pena aturar-s’hi a pensar, en aquests temps d’agitació política mundial.
Els grans festivals han de ser polítics i rellevants. Però, per sobre de tot, han de ser ineludibles.
Després d’haver vist el que en Cesc i el seu equip han organitzat, sembla que tot el Festival Grec de Barcelona d’aquest any serà inspirador, il·lustratiu i instructiu, i juxtaposarà de manera intel·ligent les obres catalanes amb obres internacionals de manera que totes dues siguin enriquidores i se’n pugui gaudir.
