Girona i Salt són, d’octubre a desembre, la capital escènica del país. El Festival Temporada Alta s’ha guanyat a pols el reconeixement al millor festival de l’Estat i és, cada cop més, una referència a Europa. La recepta és una programació ambiciosa, àmplia i de qualitat, amb propostes internacionals i un important suport a la creació local. Sens dubte, una gran aportació per a la salut cultural del país. Aquestes properes setmanes arriben a Barcelona algunes de les perles estrenades al Festival.
EL GENI QUE JA NO CREMA PIANOS
Carles Santos porta el seu Patetisme Il·lustrat al Teatre Nacional. Un espectacle «d’un geni que el país hauria d’aprofitar molt més», d’una de les figures claus de l’escena catalana. O «Sant Santos», com diu al de Vinaròs el director del TNC, Xavier Albertí. Un espectacle on es busca la incomoditat: la ballarina (Dory Sánchez) no té una superfície estable on fer-ho, la percussionista (Núria Andorrà) no té instruments de percussió i l’actriu (Mònica López) està físicament incòmode durant tot l’espectacle. “Si un actor fa una rèplica perfecta, ell s’avorreix», diu López, «busca que no prenguis decisions, que quan creguis que ho has trobat, ja no et serveixi. I l’esforç físic: quan estàs cansat no penses i et surten coses”. Encara hi ha un altre repte: la “precarietat conceptual”. L’espectacle no té referències socials ni argument; «sóc vell i de l’escola de Brossa», argumenta Santos. El públic, però, sí que hi trobarà moltes claus a nivell visual i musical.
Tot i que inicialment s’havia dit que Santos cremaria el piano, com ha fet en anteriors espectacles, finalment s’ha mantingut en segon pla. «Podria no ser-hi i l’espectacle seguiria igual», assegura, «no faig res, ni toco, ni canto ni parlo, que és més difícil quan ets a escena. I pel que fa a trencar el piano, crec que ja no té sentit, això ja ho vaig fer als anys 70, ara ja no m’interessa.» I el títol? “Patetisme es refereix a mi. Però hi ha molta competència”.
BÈSTIES DEL CIRC I EL LLENGUATGE DEL MOVIMENT
La companyia francocatalana Baró d’Evel ha renovat el llenguatge del circ. Això els ha portat a actuar arreu d’Europa i a convertir-se en un referent internacional. Ara munten la seva carpa a la plaça Margarita Xirgu per presentar nou espectacle, Bèsties. Els seus creadors, Blaï Mateu i Camille Decourtye, asseguren que no fan ni circ, ni dansa, ni teatre. «És Baró d’Evel, un llenguatge que combina diferents disciplines i a partir del qual explorem una vegada més l’animalitat de l’home i la relació entre els éssers humans i els animals». Mateu assegura que fins i tot es pot confondre qui és més humà, i qui és més animal. A l’hora de sortir a l’escenari, fins i tot. «Els animals sempre estan en el punt just que busquem, tenen una memòria corporal al·lucinant i no els hi cal assajar. Aporten frescor a cada representació».
A més dels dos cavalls, el corb i els periquitos, la tribu que han format compta amb vuit intèrprets d’edats, cossos i llenguatges diferents: Taïs, de nou anys (filla de Mateu i Decourtye, que els va demanar de participar a l’espectacle), la ballarina Lali Ayguadé, els joves acròbates Martí Soler, Noémie Bouissou i Julian Sicard i un còmic veterà, Piero Steiner, que recentment hem vist a Constructivo. Cadascun d’ells mostra la seva singularitat amb la voluntat de transportar l’espectador a un món «bell, oníric i delicat que interpel·li al jo profund de l’ésser humà».
CRUA VOMITADA A L’AMOR PLATÒNIC
A l’Off Romea hi trobem un altre dels espectacles estrenats al Festival, Plató ha mort. Manuel Dueso va escriure aquesta peça fa vint anys, gairebé com un impuls i en molts pocs dies. La va estrenar al bar de l’Hotel Subur durant el Festival de Teatre de Sitges i li va valdre el Premi de la crítica 1996. Ara, després d’una lleugera adaptació, l’ha recuperat per al bar de La Planeta de Girona primer, el del Teatre Romea després. Asseguts ben a prop dels dos intèrprets, el Mateix Dueso i el búlgar Dobrin Plamenov, els espectadors es troben amb un un client, el típic client de bar madur i amb unes quantes copes de més, i un jove cambrer. La seva és una relació malatissa, misteriosa. Són altes hores de la nit i l’ambient està impregnat de l’olor a ginebra. Res és el que sembla, tampoc la seva relació. Després d’uns quants riures, els assistents es veuran immersos en una història crua, inesperada i gens convencional.
HAMLET, A JUDICI
Ja al gener (però més val no badar a comprar les entrades, que només són dos dies) arriba al Teatre Lliure una de les propostes més singulars del Festival. Com ja han fet anteriorment en d’altres països, els directors Roger Bernat i Yan Duyvendak porten Hamlet als tribunals per l’assassinat a Poloni. Amb només tres intèrprets -l’acusat i els testimonis- Please continue és un judici «real» executat per un jutge, un advocat, un fiscal, un metge forense i un psiquiatre en actiu. A més, d’entre el públic assistent s’escull un jurat popular, que serà qui emetrà un veredicte. El judici s’ambienta en un suburbi del segle XXI i, per tant, les lleis per les quals es regeix el judici són les actuals de cada país. A més, l’equip judicial es renova en cada actuació i només se’ls ofereix un “dossier d’instrucció” amb el què “enfrontar-se al judici”, sense prèvia preparació. Els intèrprets, per la seva banda, es preparen els papers a partir de l’obra de Shakespeare, però han d’improvisar donat que aquí no és el director qui dirigeix l’obra, sinó el jutge.
Roger Bernat, a qui s’havia conegut com l’enfant terrible del teatre català, manté així la seva aposta per un teatre sense actors on és necessària la implicació de l’espectador. L’última experiència a Barcelona es va poder veure durant el Festival Grec de 2014 amb Numax Fagor Plus. En aquesta peça Bernat reconstruïa els debats dels comitès de treballadors de la fàbrica d’electrodomèstics Numax que el 1979, després de dos anys i mig de vagues i mobilitzacions, van acordar en assemblea que les darreres 600.000 pessetes de la caixa de resistència serien perquè Joaquim Jordà enregistrés la seva lluita.
