Un gran homenaje a Benet i Jornet

Benvolguts,
He llegit amb retard el vostre article. Tot i que em sembla molt adient constato, com dissortadament he vist en d’altres ocasions i d’altres mitjans, que no s’esmenta el pas d’en Papitu per TVE i es redueix la seva aportació a la ficció televisiva al seu pas per TV3. Us adjunto un fragment de l’article que vaig publicar a Núvol el 25/06/2015 i que era una transcripció resumida d’una part de la meva tesi doctoral «Els programes dramàtics en català a TVE, 1964-2005» que podeu trobar a https://ddd.uab.cat/pub/tesis/2014/hdl_10803_131456/fgm1de1.pdf. Desitjo que us sigui d’utilitat, sobretot de cara a un futur atès el dissortat estat en què es troba en Josep M. Benet i Jornet.
«Josep M. Benet i Jornet m’explicava a casa seva com de malament estava la professió teatral als anys 60: els actors del teatre català es morien literalment de gana. I si no ho feien és perquè es dedicaven, també, a d’altres activitats més rendibles. O se n’anaven a Madrid. Per aquelles piruetes de la política, TVE, un mitjà tan essencialment instrumentalitzat (els mitjans públics sempre ho han estat pel poder polític de torn) per la dictadura, entre d’altres coses per aixafar la llengua catalana, va començar el 1964 a fer “Teatro catalán”, en català! El 1974, quan les raneres del règim ja eren evidents, va venir a Barcelona com a cap de Programes un madrileny nascut a Àvila —Juan Manuel Martín de Blas—, lletraferit però amb escasses coneixences de la cultura catalana, que va quedar corprès del que aquí es coïa. I un dels ingredients d’aquella conversió va ser la visió d’una innovadora gravació d’Una vella, coneguda olor amb realització d’en Güell i amb la Sardà de protagonista. “Y entonces pregunté: ¿Y quién es este Benet i Jornet? Quiero conocerlo”, m’explicava De Blas. Aquest va ser “l’inici d’una llarga amistat”. Però abans d’això, Benet recorda que “els primers setanta Xavier Fàbregas va estar al circuit de Catalunya i Balears de TVE com a assessor de dramàtics. Entre d’altres coses ell va suggerir noms d’autors que pensava que valien la pena perquè el que es feia llavors eren coses antigues, polsoses, que calia arreglar una mica. A mi em va posar en una llista i la censura d’aquell moment va dir que de cap manera! Malgrat això ell em va colar, no sé com, en un programa que es deia De Nadal a Sant Esteve, el 1971. De fet era una recopilació de sainets. Posteriorment Francesc Nel·lo, que es dedicava a l’ambientació, em va colar també en un programa infantil en castellà per a Madrid que no es va emetre. Amb el temps, un dia que passava pel carrer vaig veure en una botiga que ho estaven emetent. Estem parlant del 72-73.” Era un musical: Taller de fantasia (La nit de les joguines) i es va emetre el 29 d’octubre de 1971). Anys a venir, quan Martín de Blas arriba a Barcelona, Benet i Jornet era professor de l’Institut del Teatre. “Aleshores una altra realitzadora, la Mercè Vilaret, va dir: ‘Aquest paio té una altra obra que m’agrada molt, que és Berenàveu a les fosques’. (…) La van enregistrar mentre Franco s’estava morint i com que a mi em buscava la policia no vaig poder ser-hi, no fos cas que la policia anés a la televisió i em pesquessin allà i se m’enduguessin a la comissaria. Amb aquests dos èxits Martín de Blas em va agafar confiança.”

Martín de Blas va fer Benet coordinador del programa Taller de comèdies, primer, i després de tots els dramàtics. Estem parlant dels 70, de l’etapa més brillant i innovadora d’aquella televisió catalana que jugava a inventar-ho tot i que aixoplugava una lluita aferrissada entre els homes del règim i els “rojos” de dins que ho volien canviar (jo he vist informes de la policia infiltrada…). I a fora, seguint la dinàmica, el món teatral se sacsejava amb el terratrèmol del teatre independent. Un teatre independent que acabaria passant sencer pels estudis de la postfranquista TVE. I a més, en aquest marc, cal recordar les picabaralles d’en Papitu, autor de text, amb aquells defensors del teatre gestual. Doncs bé, a televisió va poder fer teatre de text.

Tant és així que Josep M. Benet i Jornet va ser l’autor més representat: una cinquantena de títols entre obres de teatre i capítols de sèries. Perquè Benet i Jornet, a TVE ja va fer sèries. Ell és el pare de les sèries més conegudes de TV3, però aquest gènere en català no va començar allà. La primera sèrie que es va fer per televisió en català va ser el Llibre dels fets del bon rei en Jaume, de Maria Aurèlia Capmany, amb realització de Mercè Vilaret, i narració d’Ovidi Montllor. Es va emetre per la segona cadena el 9 de gener de 1978. TV3 no havia nascut encara. El mateix Benet va signar els 13 capítols de Vídua… però no gaire, que es va emetre per la primera cadena a partir del 13 de gener de 1982. I posteriorment la Telegaseta de Catalunya, una mena d’informatiu especial que Benet va dramatitzar per commemorar el 75è aniversari de la Setmana Tràgica. Va sortir per la primera cadena de TVE el juliol de 1984. I el mateix 1984 es va fer primer en castellà per emetre-la en el circuit estatal i després doblada al català, i tres anys més tard es va emetre Recordar, perill de mort.

Això pel que fa a les sèries, però si fem balanç de les “obres de teatre” convencionals de Benet i Jornet, a més de les esmentades De Nadal a Sant Esteve, Una vella, coneguda olor i Berenàveu a les fosques, TVE a Catalunya va emetre de 1976 a 1995 Revolta de bruixes, Un somni i mil enganyifes (el primer dramàtic en color), La senyora Llopis declara la guerra (en l’espai “Novel·la”, és a dir, una altra mena de serialització), A través del celobert (també “Novel·la”), Baralla entre olors, La nau, Descripció d’un paisatge, El manuscrit d’Alí Bei, Ai carai! i E.R. I a més, Josep M. Benet i Jornet, a TVE, va fer d’actor (esporàdicament), presentador i adaptador, a banda de la coordinació ja esmentada. Justament fruit d’aquesta coordinació dels espais dramàtics va ser la configuració en cicles: un primer de “Clàssics catalans” (Guimerà, Iglesias, Rusiñol…), un segon de “la generació del silenci” (Espriu, Capmany, Pere Quart, Porcel…), un tercer dels “Premis Sagarra” (Ballester, Bordas, Cirera…), un quart de narrativa catalana (Víctor Català, Montserrat Roig, Espriu…) i un últim de grans obres del teatre mundial (Strindberg, Brecht, Txèkhov, Hauptmann…). També això s’ha d’apuntar a la tasca d’en Papitu en aquells anys difícils de la televisió en català. Josep M. Benet i Jornet va ser un actor molt important de la història d’aquella resistència.»