El passat divendres 16 de febrer vam assistir a un interessant col·loqui amb Guillem Morales que va tenir lloc al hall del Teatre Nacional una hora abans de la funció de Frankenstein. Guillem Morales és graduat de l’Escac i director de pel·lícules com L’habitant incert i Els ulls de la Júlia però, en aquesta ocasió, assistia al col·loqui per parlar-nos de la seva adaptació de la novel·la de Mary Shelley a text teatral. El col·loqui, al quan van assistir una cinquantena de persones, era una activitat exclusiva per a subscriptors de Teatre Barcelona, socis del club de cultura Tresc i abonats del Teatre Nacional.
Redactora: Gema Moraleda
Morales va començar confessant que l’adaptació de Frankenstein és la primera peça que escriu per teatre. L’experiència neix d’un encàrrec directe que va fer-li fa dos anys Carme Portaceli, directora del muntatge amb qui l’uneix una bona amistat des que es van conèixer com a professora i alumne. Morales, que fa set anys que viu i treballa a Regne Unit, va veure l’oportunitat de treballar en un mitjà que li encanta, amb la tranquil·litat que li donava saber que tenia dos anys de marge per si no se’n sortia. All llarg d’aquests dos anys, adaptador i directora van treballar braç a braç fins a trobar el to i les temàtiques que volien abordar en la seva versió del clàssic (que no té res a veure amb la que va estrenar-se l’any 2011 al National Theatre de Londres, malgrat les similituds de les imatges promocionals).
Morales tenia clar des del principi que, malgrat que al llarg de la història hi ha hagut adaptacions que s’han centrat més en un dels dos personatges principals de la novel·la (la criatura o el doctor), Frankenstein és una història que pertany a tots dos, perquè entre ells s’estableix un vincle impossible de trencar, el que uneix el creador i la seva creació. Per la seva part, Carme Portaceli estava molt interessada en abordar el tema de l’abandó i explorar els motius que porten algú que ha creat una vida a desentendre-se’n.
Tots dos van voler fugir d’una interpretació molt habitual del relat de Mary Shelley, aquella que considera una blasfèmia el fet que el doctor Frankenstein vulgui manipular la natura i crear vida, i abordar el que per a ells era l’autèntica blasfèmia: que el doctor no es faci responsable d’allò que crea, malgrat que sigui un monstre. La idea consistia a parlar de les emocions més bàsiques i terrenals, posant l’home, i no Déu, al centre.
Un dels grans reptes per Morales, a banda de condensar una novel·la tan llarga en una peça teatral d’una mica més de dues hores, va ser imaginar com parla una criatura monstruosa quan esdevé un erudit. En aquest sentit, recorda que Portaceli li deia: «Ell ha de parlar com els pastors de Shakespeare parlen de l’amor».
Després de dos anys de feina i de seguir tot el procés de creació de l’espectacle des del principi, Guillem Morales va assegurar que havia estat una experiència fantàstica amb la qual ell mateix i tot l’equip tan tècnic com artístic ha quedat molt content. Abans d’acomiadar-se va desitjar-nos el mateix a nosaltres, el públic.
