Per Rubén Garcia / @rugarciae
Fa 4 anys consecutius que gaudeixo de Fira Tàrrega com a professional, i sempre he conegut a l’actual direcció artística, encapçalada per Jordi Duran i tot el seu equip, que enguany acaba. De l’etapa anterior en conec poques coses i el poc que vaig gaudir com a espectador de carrer, per tant, és inevitable sentir cert lligam, agraïment i nostàlgia per tot el que suposa el final d’aquesta aventura.
La màgia de la Fira rau en les persones: en tots aquells i aquelles que s’hi deixen la pell treballant cada any però també en els voluntaris, en els ciutadans que la fan seva, en els espectadors, professionals i periodistes que venen cada any arreu del món. I així s’han complert 37 anys, més d’un quart de segle fent del carrer un espai social, lliure, reivindicatiu i lúdic i fent de cada edició una experiència única. Un any més, em sento afortunat d’haver pogut descobrir obres de teatre, gaudir amb la dansa, o emocionar-me amb peces de circ gràcies a un programa d’arts en viu seleccionat amb tot el sentit del món, amb delicadesa i amor d’un equip que estima el que fa.
Hi ha tantes maneres de viure la Fira Tàrrega com nombre d’espectadors que s’apropen cada any. La meva edició d’aquest any l’he intentat resumir en alguns conceptes que he associat als 6 espectacles que he vist i que més m’han atrapat.
Sorpresa: Le Nid, L’Envol i Issue de secours
Molts espectadors coincidim: la companyia francesa Adhok són els que han causat més sensacions entre els espectadors. Una trilogia d’espectacles que reflexionen sobre la infància, la joventut i la vellesa que ha sabut connectar amb tots els públics de Fira Tàrrega. Al meu entendre, aquest és el secret: tots hem viscut confortablement al niu familiar, tots hem crescut i hem sigut rebels, hem sortit del niu i ens tingut algun ensurt en enfrontar-nos, per primer cop, al món real… i tots ens farem grans i molts seguirem amb moltes ganes de viure.
Tres espectacles (dos d’ells itinerants) plens de complicitat, àgils, divertits, directes i amb un missatge que toca ben endins. Tres frescos coreogràfics que juguen sensacionalment amb el públic i l’espai urbà.
Sensibilitat: Painball
Sensibilitat i força a la vegada, elles sempre m’ho demostren: Les Imputxibles. Les germanes Peya i Helena Gispert ho van demostrar sobre l’escenari a Painball, la primera peça de carrer de la companyia. Un crit a la llibertat creat passat pel sedàs d’una companyia amb un estil molt propi: social, reivindicatiu… i amb una sensibilitat que m’atrapa.
Emoció: Joan Català
L’artista ha presentat 5.102 m/s, una aposta arriscada que ens proposa un recorregut físic i sonor per les possibilitats artístiques d’un material: el ferro. Però aquesta no va ser l’única proposta: Joan Català va recuperar Pelat, una peça estrenada l’any 2013, també a Tàrrega, i amb la que va protagonitzar un dels moments més màgics d’aquesta edició a la Plaça Major: amb la fusta com a protagonista, l’artista va fer un virtuós exercici de confiança amb el seu públic, entre els qui hi havia part de l’equip directiu de la Fira, fent-los contribuir en la construcció d’aquest magnífic espectacle. Un bonic homenatge i comiat (a la foto: Jordi Duran, director artístic, i Oriol Martí, director executiu).
Connexió: Correo
‘Quant fa que no escrius ni rep cap carta?’, així començava Correo de la companyia xilena Proyecto Correo. Un grup de cinc estudiants ens vam rebre a Cal Trepat per explicar-nos un estudi que han dut a terme: una anàlisi d’importants cartes escrites per grans personatges i que han canviat el curs de la història. Una obra apta pels nostàlgics del correu postal, per als qui gaudeixen del món a un altre ritme, i amb un repte: enviar una carta dirigida al nostre ‘futur jo’ i que rebrem d’aquí a un any.
Alegria: Hippos
Tres hipopòtams blaus ens demostren que la dansa no entén de complexions físiques i que tots portem un animal dins que pot desbocar-se i deixar-se endur pel ritme de la música. Una proposta per a tots els públics: energètica, hipnòtica i que enamora a petits i grans. Els responsables: Quim Bigas i la cia. Zum Zum Teatre.
Senzillesa: Espera
La companyia de circ Eia m’enamora, ho van fer fa 2 anys amb In tarsi i ho han tornat a fer amb una proposta ben diferent: Espera. Una proposta que ens convida a gaudir d’un espectacle participatiu sense presses, a veure de prop l’artesania del circ, l’encant de la senzillesa i la veritat que hi ha quan es treballa des de l’amor i l’honestedat.
