El Grec 2015 tanca amb més de 141.000 espectadors en els 94 espectacles programats i un 70% d’ocupació. Però més enllà de les xifres, hem volgut saber què els ha semblat aquesta edició als nostres «espectadors professionals», que n’han fet balanç.

El director del festival en els últims 3 anys, Ramon Simó, prorroga i estarà al capdavant del Grec una edició més, segons han anunciat en roda de premsa. Per al 2017 l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub) proposarà un concurs públic per a trobar-ne un successor, ha explicat la nova comissionada de cultura, Berta Sureda, en la seva presentació en societat.

PRIORITATS DEL NOU AJUNTAMENT

«Els gèneres híbrids són l’espectacle del futur», assegura Simó, un dels eixos principals del Grec d’aquest any, que també ha volgut apropar la contemporaneïtat al públic i situar els creadors de casa a l’escena internacional, gràcies a reunions amb una setantena de programadors. Per al 2016 té intenció de mantenir aquestes línies, però tenint en compte el feedback i «escoltant», assegura. Això sí, sense augmentar el nombre d’espectacles, que ha arribat al seu màxim, conclou Simó, que es disculpa per no reduir el nombre d’espectacles a una seixantena com s’havia proposat l’any passat, de cara aquest 2015, que ha acabat augmentat fins apropar-se al centenar: «No tornarà a passar!», fa broma.

Per la seva banda, Sureda ha deixat anar pistes sobre les prioritats en matèria de cultura del nou Ajuntament, comentant la importància d’aconseguir descentralitzar la programació de Barcelona cap a tota l’àrea metropolitana i visibilitzar la «cultura de base», vinculant-la amb els grans equipaments i grans esdeveniments que s’ha centrat en construir la ciutat en els últims anys, senyala.

EL BALANÇ DES DE LES BUTAQUES

Mentre que Simó citava obres com Il n’est pas encore minuit, À louer i l’homenatge a Neus Català com «espectacles que quedaran a la nostra memòria», hem volgut saber quines han estat les grans sorpreses o descobriments que han fet sis dels nostres col·laboradors, espectadors inquiets que no s’han volgut perdre el festival escènic de la ciutat. I així ens ho expliquen:

Neus Mònico Fernández:

Finalitzada la nostra participació d’aquest Festival Grec 2015, la valoració en general ha estat molt positiva. La veritat és que hem gaudit molt durant tots aquests dies de la màgia de les nits al Teatre Grec, de la genial iniciativa gastronòmica d’enguany i de la gran quantitat de propostes, la majoria d’una gran qualitat.

Dels 17 espectacles que hem vist, la gran sorpresa ha estat À Louer que ha superat amb escreix les nostres expectatives.

David Elfa Novoa:

Tot i haver vist propostes força interessants, tinc la sensació que ha minvat la qualitat dels espectacles respecte anys anteriors o, si més no, no s’han pogut veure tantes propostes memorables. També és cert que dels 20 espectacles que he vist no hi hagut cap de desastrós, però per ser justos cal afegir que tampoc han abundat els pics. Així, m’ha semblat que la dansa és la disciplina que més coses a dir ha tingut, sent la que ha presentat propostes més arriscades i amb més fortuna, cosa que he trobat a faltar en el teatre. Tot i ser un amant dels musicals, la proposta d’Una nit a Broadway em va resultar bastant fluixa, així com La Voix humaine d’Ivo Van Hove. Per contra, em van resultar grans encerts À louer de Peeping Tom y The Guest, en dansa, i La clausura del amor y Sócrates, en teatre.

Per mi, la gran descoberta ha estat l’espectacle de circ Pals.

Lluis Mayench Pierre:

Ramon Simó ha entès perfectament que el Grec és Barcelona i que Barcelona, durant un més, ha de ser el Grec. Si bé és cert que encara ens trobem lluny dels grans festivals teatrals de referència, podem dir que ens hi acostem a passes agegantades. I això s’aconsegueix amb l’arribada d’espectacles internacionals (per exemple: Ivo Van Hove) i amb la creació de peces específiques per a l’ocasió.

Cal destacar el debut Cia. Eòlia que, amb un equip de luxe, ens ha presentat Digue’m la veritat en un espai poc convencional (el Museu d’Arqueologia de Catalunya)

Gema Moraleda:

No he vist (ni de lluny) tots els espectacles del Grec. «Només» n’he vist 11, tots de teatre. A mi, la veritat, m’ha decebut una mica. Trobo que s’ha fet una programació més pensada per a aconseguir grans titulars i uns bons dossiers de premsa (grans noms, premis internacionals, temes candents) que no pas pensada per a aportar alguna cosa a l’espectador assidu. Potser és lògic, penso que el Grec està orientat a l’espectador esporàdic. En qualsevol cas, he trobat a faltar una visió global que articulés la programació, aquell toc especial en cada espectacle que justifica la seva tria. Entenc la programació des del punt de vista comercial però no tant des del punt de vista artístic.

La meva descoberta del Grec ha estat Los esqueiters, un espectacle diferent i francament original creat per la parella artística Nao Albet i Marcel Borràs.

Josep M. Ribaudí «Kabrota»:

Penso que aquest Grec ha estat un dels bons dels últims temps. Punt forts: la «metàstasi» que s’ha fet per fer arribar el Grec a tota mena de teatres, des del Lliure fins a l’Antic Teatre. Punts fluixos: haver deixat de banda una tendència que avui entra forta: el Microteatre. Observacions: penso que el Grec s’hauria de centrar més en el teatre, dansa i les performances i abandonar els concerts fàcils, tipus Serrat. Avui això està cobert per quantitat d’ofertes pijas. He trobat a faltar una cosa que es va fer anys enrere: la ciutat convidada. Recordo que l’any que ho va ser Buenos Aires (Luthiers, Rosseto, Pinti) va ser la hòstia.

Espectacle sorpresa: La Imaginación del Futuro de la companyia xilena La Re-Sentida. Ha estat una hòstia als morros. Brutal.

Iván F. Mula:

Enguany, el Festival Grec m’ha semblat una edició correcte: amb propostes interessants, com sempre i certa varietat de teatre i dança. El que més m’ha agradat és descobrir propostes basades en textos complicats i novedosos com Els mots i la cosa de Carriere i El teatre i la pesta d’Artaud. No obstant això, les seves posades en escena han estat molt clàssiques i academicistes. El mateix passa amb el Marat/Sade d’Atalaya. Tot i ser, pel meu gust, el millor espectacle dels que he tingut l’oportunitat de veure, no acaba de ser tot l’iconoclasta, trencador i vehement com caldria esperar. He trobat a faltar, doncs, més risc en les posades en escena, no tant com l’elecció de les obres. I algun muntatge internacional veritablement sorprenent com l’any passat van ser Les criades o Ubú rei.