Us agrada jugar? Sou fans dels Room escape? Al Teatre Poliorama hi trobareu un Escape Show que us permetrà viure una experiència intensa i col·laborativa amb centenars d’espectadors. Això sí, heu d’estar disposats a morir. Nosaltres hi hem enviat la Gema Moraleda, convençuts que se’n sortiria i us ho explicaria així de bé.
Quan arribo a la taquilla del Poliorama i em diuen que no tenen les meves entrades, em pregunto si aquella no serà la primera part de l’espectacle. Però no, el personal de taquilla em confirma que no es tracta de cap prova d’enginy, la persona responsable ha oblidat guardar-me-les. Per sort, poden donar-me’n dues. Les dues últimes, perquè la platea està plena a vessar. Què ha portat tanta gent al teatre un divendres al vespre?
Doncs, ho cregueu o no, un joc. Aquest vespre, un públic heterogeni que inclou des d’adolescents fins a jubilats, amb una àmplia representació de gent entre els trenta i els cinquanta, passarà noranta minuts de la seva vida jugant. En grup. Com els nens. Perquè sí, per passar-ho bé.
El concepte d’aquest espectacle s’inspira en un entreteniment que, com tants altres jocs, va néixer al Japó, però que des que va aterrar a Barcelona el 2012 no ha parat de créixer en popularitat: les scape rooms. Una scape room és una habitació plena de jocs i pistes on un grup de persones es tanca voluntàriament per intentar escapar-ne, normalment, en menys d’una hora. Dins les scape rooms trobem puzles, portes secretes, cadenats i tota mena de jocs mentals que ens obliguen a trencar-nos el cap. Per això s’acostuma a jugar en grup, per a tenir-ne més, de caps.
Abans de veure l’espectacle, la principal incògnita d’Escape Show és si el seu creador, Ivan Tapia, fundador de l’empresa Cocolisto, especialitzada en el disseny d’enigmes i experiències d’aquest estil, haurà estat capaç de transportar l’ambient de tensió i emoció que es crea en una scape room, un espai tancat amb un grup petit de gent que es coneix, a un teatre, un espai molt més gran i on ens trobem rodejats de desconeguts.
Però només entrar a la sala queda clar que el factor desconeguts no inquieta ningú. La platea és una autèntica olla de grills. La gent està excitada i amb ganes de començar. A l’escenari, una pantalla llança endevinalles a ritme d’una cada 5 o 10 segons; els “marcels”, els ajudants de la mestressa de cerimònies, passegen per la platea fent fotografies al públic amb tota mena d’atrezzo mortal (bombes, cordes, ganivets…), i tots explorem unes bosses de paper que hem trobat als seients. El contingut s’acaba ràpid: una caixa de fusta amb un cadenat que s’obre amb una combinació de tres números i un sobre on hi diu clarament que no l’hem d’obrir fins que no ens ho diguin. Increïblement, tothom obeeix.
Tot d’una, la llum canvia i comença l’espectacle. Es presenta Clara Cape, la mestressa de cerimònies i directora del joc. El seu cabell rosa fúcsia i la seva roba futurista i alegre contrasta amb el seu caràcter clarament psicopàtic. Amb un somriure inquietant ens informa que hem vingut a morir a mans d’un prestigiós assassí en sèrie, en Jason Room i que, en quedar-nos a la sala, acceptem aquest fet. Malgrat tot, i per un tema legal, es veuen obligats a donar-nos una oportunitat de salvació. Si aconseguim obrir la caixa de fusta abans de 60 minuts, sortirem vius del Poliorama.
El ritme és àgil; els acudits, carregats de mala baba; la ironia, constant. Tots estem neguitosos per començar, però, en canvi, Clara Cape i els seus marcels es prenen el seu temps, juguen amb nosaltres i nosaltres ens deixem. Al cap i a la fi, hem vingut a això. Ens expliquen les normes que, de fet, són senzilles. Només hi ha una cosa que no podem fer: moure’ns del nostre lloc. En canvi, podem xerrar amb qui vulguem, resoldre els enigmes en grup, fer fotos, tuitejar, instagramejar i el que ens doni la gana.
Finalment, apareix a escena la màquina mortal. La màquina que deixarà anar el gas que ens matarà en 60 minuts si no superem les proves. Si ho aconseguim, ens proporcionaran l’antídot. I, de cop i volta, tres, dos, una, som-hi. Primera prova. Per fi podem obrir el sobre prohibit i descobrir-ne el contingut. Són unes cartolines amb dibuixos i caselles que, a priori, no s’entenen gaire, però no hi ha temps per jugar a les endevinalles, la primera prova ja ha començat i només tenim 5 minuts per resoldre-la. Quin estrés! Al moment tinc clar que el tema de tuitejar estarà magre.
Els primers minuts són d’introspecció. Tots volem resoldre l’enigma solets, però la organització, que clarament sap de què va això, ja hi ha pensat, i ens enfronta a una pregunta que només podem solucionar en grup. N’hi ha prou amb un parell de minuts perquè la platea torni a ser una olla de grills, amb tothom preguntant a tothom i una orella sempre pendent de les pistes que, sense avís previ, deixa anar la Clara Cape des de l’escenari. Abans d’adonar-nos-en hem resolt el primer enigma, però no hi ha temps per a celebrar-ho. El rellotge corre i passem a una altra prova, i després a una altra, i a una altra, i així fins a 5 de diferents. Proves originals, prou complicades com per suposar un repte, però prou fàcils com per no resultar frustrants. Un equilibri fi, difícil d’aconseguir, i que és on radica l’èxit de la proposta.
Els 60 minuts passen volant i, gràcies a l’enginy col·lectiu, aconseguim salvar-nos. I, no us enganyaré, fa il·lusió. Ara que ja coneixem tots els veïns de platea seria una llàstima morir aquí. Pluja de serpentines, “I will survive” pels altaveus, platea dempeus i un llarg aplaudiment. Els somriures de la gent ho diuen tot. Hem gaudit de valent.
Abans de sortir, només una demanda. Deixar tots els jocs a la porta i no fer cap spoiler. Ens han avisat, si no… ens tallaran el cap!
