Per als qui som aficionats al teatre musical, afirmar que el musical és tan divers com les històries que pot explicar és una obvietat. Ras i curt. Però sovint ens trobem, amb un somriure entre estoic i resignat, intentant defensar aquesta evidència enmig de converses socials absolutament absurdes. No conec ningú que hagi de justificar per què li agrada la pizza o anar en bicicleta, així, en abstracte. En un sopar d’amics, els debats sobre cinema giren al voltant de gèneres, intèrprets o directors. El mateix amb la música. Però si et confesses fan dels musicals, tard o d’hora algú et llençarà un “jo és que no puc amb això que es posin a cantar”, i tu hauràs de començar —un altre cop— el seminari bàsic.
Tot plegat és perquè una part significativa del públic (fins i tot del públic teatral!) associa aquest llenguatge escènic a una sola cosa: el musical més comercial, més brillant, més pensat per a anar-hi amb la família i sortir-ne xiulant. I després tenim Mar i cel, que és una estructura d’estat.
‘Mar i Cel’
La responsabilitat de trencar aquesta imatge no és només del públic. Productors, programadors i institucions tenen també molta feina pendent a l’hora de mostrar l’amplitud real de veus, formats i discursos que conviuen dins d’un llenguatge que, per cert, ja fa més de cent anys que es reinventa.
Com deia Daniel Anglès en una entrevista publicada en aquesta mateixa revista (la podeu llegir aquí), una de les grans assignatures pendents a Barcelona és fer visible tota aquesta diversitat. El musical no és un gènere. És un continent.
Us proposo, doncs, revisar cinc tòpics que encara s’arrosseguen massa sovint.
1. “El teatre musical és una frivolitat comercial”
Fun Home, Next to Normal, Rent, Germans de Sang… Només amb aquests quatre títols que han passat per la nostra cartellera ja podríem desmuntar aquesta afirmació que tant es repeteix en certs cercles teatrals i, encara pitjor, en segons quins despatxos d’equipaments públics.
‘Fun home’
Qüestions com el dol, la salut mental, la identitat, el racisme o la vulnerabilitat social són abordades sovint amb més complexitat i risc en el musical que en moltes de les noves obres de text.
Kimberly Akimbo, per exemple, ens parla d’una adolescent amb una malaltia que la fa envellir acceleradament enmig d’un entorn familiar disfuncional. A Strange Loop, guanyador del Tony el 2022, entra de ple en les inseguretats d’un jove dramaturg negre i queer. No són precisament comèdies de Broadway amb plomes i brilli-brilli. Tot i que algun número de claqué sempre hi apareix.
Que aquestes obres no ens arribin amb facilitat no vol dir que no existeixin. Hi són. I són molt més representatives del gènere del que ens volen fer creure algunes taquilles.
2. “No em crec que es posin a cantar”
No hi caigueu en aquesta “boutade”. Perquè fins i tot quan és llençada amb sentit irònic continua sent un clixé que els aficionats ens veiem obligats a desmuntar centenars de vegades. I no negaré que ja amb certa desgana.
La paraula clau és convenció, estimat espectador amant de la versemblança. La mateixa convenció que acceptes quan va a veure al Mago Pop, però també quan llegim, anem al cinema o som davant d’un escenari.
Com passava abans, la cosa s’agreuja quan qui t’ho diu és algú que sovinteja les sales teatrals. Algú que sense cap mena de problema va al Teatre Lliure a veure un Shakespeare on tothom enraona en vers i la trama és farcida de fortuïtes casualitats amb què els personatges hi topen sense despeinar-se.
Ho afirma algú capaç de trobar brillant una peça estrenada a la Sala Flyhard on la protagonista trenca la quarta paret, salta entre línies temporals o monologa amb una tassa de vàter.
Però cantar? Això ja és trencar massa la realitat, oi?
La gran dificultat d’escriure un musical és justament aconseguir que el pas entre la conversa i la cançó sigui tan fluid i suau que, engolit per la convenció, no siguis conscient de quan passem d’un punt a un altre. Si aquest pas et molesta, pot ser que alguna cosa grinyoli en la dramatúrgia, però aquest és el fet diferencial -i el gran atractiu- del teatre musical respecte altres llenguatges escènics: expressar cantant allò que ja és impossible dir parlant.
Només cal que el públic estigui disposat a entrar en la convenció, és clar.
3. “Els musicals ara només són adaptacions de pel·lícules”
Sí, i què? No tots, però és cert que avui dia la gran majoria ho són. On és el problema?
Sempre m’ha encuriosit el perfil de públic que mesura la qualitat d’una obra pel format de la font original en que es basa. Criticar Romeu i Julieta perquè és un remake que Shakespeare hàbilment es va empescar a partir del del Píram i Tisbe d’Ovidi és tan absurd com desprestigiar el musical de Billy Elliot perquè, ailàs, es basa en una pel·lícula.
‘Billy Elliot, el musical’
Fins i tot el mestre Stephen Sondheim va recorrer al cinema per crear musicals com A little night music, a partir de la pel·lícula Somriures d’una nit d’estiu (Bergman, 1955) o el seu darrer títol estrenat a Broadway de forma pòstuma, Here We Are, basat no en un sinó en dos films de Buñuel: El discret encant de la burgesia i L’àngel exterminador.
Des dels inicis, els musicals s’han inspirat en novel·les conegudes (Les Misérables, Oliver!, The Phantom of the Opera, Wicked…), obres teatrals (La jaula de las locas, Hello Dolly!, Chicago, My Fair Lady…) o fins i tot mites, contes o llegendes (Into The Woods, Hadestown, Sweeney Todd).
‘Los miserables’
El que és considerat el primer musical de la història de Broadway, Showboat (1926) ja es basava en la novel·la d’èxit d’aquella època del mateix títol. El musical, com el cinema o l’òpera, sempre ha viscut en simbiosi amb altres disciplines narratives.
Perquè una història coneguda té més facilitat per atraure públic. Per això David O. Selznick va convertir el best-seller Allò que el vent s’endugué en una joia del cinema o Hitchcock va fer el mateix amb llibres com Rebecca o Psicosi.
Avui, el cinema ha pres el relleu com a gran plataforma de referents col·lectius per atraure públic al teatre. I ben aviat ho farà la televisió. Al West End ja hem vist musicals sobre The Great British Bake Off o el Jerry Springer Show. Veurem un musical a partir de Succession o Joc de Trons? Probablement.
El musical, com tot art en viu, es mou on hi ha les històries.
4. “Tots els musicals que veiem aquí són franquícies de Broadway”
No és cert. Són pocs els espectacles que arriben a Barcelona amb la producció original “franquiciada”, és a dir, amb la mateixa escenografía, vestuari, coreografía i direcció artística de la producció que es veu a Broadway. La majoria de musicals que veiem a la nostra cartellera són produccions pròpies, ideades per equips creatius locals, que sovint difereixen força del que veu el públic de Nova York o Londres.
Quan veiem un títol de Broadway a casa nostra el més probable és que al darrera hi hagi una empresa productora que ha pagat els drets del llibret, de les partitures i del logotip del cartell. I prou. Això vol dir que des de Broadway han autoritzat fer servir el text, les cançons i els grafismes de la publicitat. Però tota la resta d’ingredients, des des les coreografies fins a la caracterització o la il·luminació han de ser per força creacions originals. Així ho hem vist recentment a El dia de la marmota o ho veurem la propera temporada a Germans de sang.
‘El dia de la marmota’
A les nostres empreses els interessa més aquesta opció, ja que els costos de portar la franquícia són molt més elevats: fer títols de Broadway amb una producció a mida del nostre públic, del nostre talent i del nostre pressupost és una manera realista de fer-los viables.
El reclam “El musical de Broadway” no deixa de ser un esquer de l’equip de màrqueting perquè “Broadway” és una marca que connecta amb l’espectador local d’una manera directa.
5. “Madrid ha guanyat a Barcelona”
Si ets aficionat als musical, aquesta frase la deus haver sentit ja en el teu entorn unes 472 vegades, pel cap baix. El més habitual al dinar familiar és que el teu tiet et parli de les meravelles d’aquell musical que va anar a veure fa dos anys quan va fer una escapada a Madrid. I curiosament a Barcelona mai ha vist cap musical, tot i que et reconeix que li hagués fet gràcia veure a l’Àngel Llàcer fent La jaula de las locas. Però se li va passar.
‘La jaula de las locas’
I això és perquè Madrid ha apostat per un model: grans teatres, grans muntatges, grans pressupostos i turisme. I sí, els hi funciona. Però intentar fer això mateix a Barcelona no és viable. S’ha demostrat.
Fa deu anys Sister Act va ser l’enèssim -i darrer- intent d’Stage per consolidar un model similar a Barcelona però no hi va haver manera. I des d’aleshores la productora reina de les franquícies Disney a la capital va tirar la tovallola amb el públic català.
‘Sister Act’
A Barcelona ens toca fer una altra cosa: un model propi, més ajustat a la realitat local, on la col·laboració entre sector públic i privat permeti arriscar una mica més i no dependre exclusivament de la taquilla. Si volem veure grans musicals, ambiciosos i singulars, algú haurà d’entendre que necessiten espais, suport i visibilitat. I també el propi sector teatral.
Perquè potser el dia que deixem d’intentar que Barcelona sigui com Madrid, Barcelona començarà realment a guanyar.
