En el 20è aniversari de la seva estrena, el director basc Fernando Bernués torna a portar a escena l’adaptació del llibre El Florido Pensil (1994) d’Andrés Sopeña. Les protagonistes, però, han canviat. El director ha optat per mostrar el dia a dia de l’educació nacional catòlica des de la perspectiva de les nenes, les qui van patir «les injustícies més doloroses i violentes». I és que, raona, «les dones van ser el principal objectiu moralitzant del franquisme; van segrestar-los la vida professional, social i cultural, relegant-les a un paper merament reproductiu» però, en canvi, «com que era molt més subtil que amb els nens, és més complicat desprendre-se’n i encara avui se’n transmeten alguns fonaments ideològics».
Lloll Beltran, Roser Batalla, Victòria Pagès, Mireia Portas i Isabel Rocatti són les nenes, les protagonistes que recreen, a través de la comèdia, l’educació autoritària i dogmàtica del règim franquista.
DE LA ‘FALANGIS DOMINATRIX’ A LA NENA SABATOT
«Pensil» significa «jardí». El florido pensil, doncs, fa referència a l'»idíl·lic jardí que era Espanya segons l’educació que es donava a les escoles durant l’etapa franquista». El llibre d’Andrés Sopeña ho retrata des de l’humor, amb una successió de cites de llibres de l’època comentades per un narrador-nen. A l’adaptació teatral, diverses escenes mostren les assignatures que s’inculcaven a les nenes (Enseñanzas del Hogar, Corte y confeción, Economía doméstica), la relació entre elles i les mestres o les possibilitats d’oci que tenien, tot allò que les conduïa al seu «veritable destí: la família».
«El que s’inculcava era demencial. S’atribuïa la intel·ligència i l’esperit creatiu únicament als homes. Les dones havien de submises, discretes i tenir com a únic objectiu ser mestresses de casa», s’indigna l’actriu Lloll Beltran. «Però això tan tràgic, a l’obra es veu des dels ulls de les nenes i agafa una altra dimensió que ens permet fer-ne una comèdia». Ella interpreta la Quica Roure, una nena de pagès, «molt sabatot» i molt tendre. «No n’encerta ni una, però és feliç pel que viu a l’escola amb les seves amigues». Alhora, com totes, es desdobla en un paper d’adult. En aquest cas Doña Gimena, una professora de gimnàstica filla de militars que, al guió que va rebre, està descrita com una ‘falangis dominatrix’: una fanàtica del règim i el pensament únic.
Entre aquestes professores franquistes i monges adoctrinadores, però, hi ha un paper d’adult clarament contraposat: la criada que interpreta Victòria Pagès, una mena de Teresa de l’Ovidi Montllor que, en el seu refugi de la sala de planxar, explica a les nenes «els plaers de la carn» i els deixa fumar algun cigarret clandestí. En el paper de nena, Pagès interpreta Dolores Briones, una filla d’immigrants afins al règim que no s’acaba de trobar bé a Catalunya.
«Jo no vaig haver de cantar el Cara al sol, però encara m’estic traient moltes coses de la seva educació del damunt», reconeix Isabel Rocatti. Ella és Argelich, filla d’una família acomodada de comerciants, una nena que diu les coses pel seu nom i té una mirada més pragmàtica. Roser Batalla és filla de «rojo», la més conscient de la situació per l’absència del pare, que s’ha hagut d’exiliar. I Mireia Portas interpreta Montserrat Arnús, «la pija», una nena llesta i consentida «que s’esguerra en aquella escola». L’actriu, que és la més jove del repartiment, agraeix a la generació de la seva mare que, «malgrat tot el que van patir, lluitessin per no transmetre-ho a les filles» i recorda que és important que les generacions més joves també vegin l’obra perquè no caigui en l’oblit.
‘EREN ALTRES TEMPS… O NO’
L’obra, que se situa a l’any 1959, acaba amb aquesta frase: «Eren uns altres temps». Però el mateix director, Fernando Bernués, quan llegeix notícies com l’empresonament dels dos titellaires, es contesta: «O no!». «Des de la Transició, i encara ara, hem passat per masses situacions aberrants i impròpies de la democràcia», diu recordant també el tancament del diari Egunkaria. Isabel Rocatti, que el 84 va estar a punt de passar quatre anys empresonada amb Els Joglars per «blasfèmia», se suma a la reflexió: «Sembla que estem al mateix punt; hi ha una clara voluntat política de control i repressió. Entre la Llei Mordassa i la Llei Antiterrorista ens les colen totes».
LES ESPECTADORES PODEN ENVIAR LA SEVA HISTÒRIA
«Quan s’obre la caixa dels records, tothom vol explicar la seva experiència», diu Bernués. És per això que el Teatre Poliorama durà a terme una iniciativa per recollir els testimonis de l’època i fer un retrat de la memòria col·lectiva. Les espectadores que ho vulguin, podran fer arribar a través de les xarxes socials o la web del teatre un escrit amb les seves vivències. D’entre tots els testimonis que es rebin, se’n farà una selecció que llegiran les actrius després de la funció.
Text i fotografies: Mercè Rubià
