Toni Jodar i Beatriu Daniel: «Visca la dansa i que torni Tuanaki»

Ruben Garcia

Toni Jodar i Beatriu Daniel, creadors d’Explica Dansa signen el manifest pel Dia Internacional de la Dansa

Tota la meva vida he ballat, he estat un ballarí des de petit i ho seré fins que em mori. La meva mare, que també ballava allà on fos en la nostra casa petitíssima del Barri Gòtic, m’explicava que de ben petit m’encantava grimpar pels arbres, com un mico. Em pregunto si no era ja una manera de ballar; de fet, és el que feia Trisha Brown a les seves Equipment Pieces, que s’enfilava pels arbres i deia que era dansa!

L’ofici de ballarí ha estat la meva vida. És una manera de viure que no t’abandona ni un segon. Perquè la dansa està feta de moltes capes -experiències, teories, tècniques, personatges, històries, ferides, cures…- i, amb els anys, no pares de descobrir-ne de noves. Les maneres de ballar són infinites i qualsevol indret és un bon lloc per ballar. Pels qui encara no ho tenien clar, la pandèmia va acabar de demostrar-ho: tancats a casa, la dansa donava sentit a aquell racó fosc del passadís, a la sala d’estar, a la cuina, al balcó o al dormitori de llençols rebregats on ballàvem i, tot d’una, es convertia en un teatre d’aforament galàctic.

La dansa també ens permet penetrar en espais interiors (els de la nostra imaginació, aquests que no coneixen límits). De vegades, m’agrada seguir les formes canviants d’uns núvols que no existeixen; altres cops, em col·loco a l’alçada d’un estol d’estornells que vaig veure en un passeig per les muntanyes del Pallars, i ballo entre ells. El moviment forma part de la natura, sempre canviant, sempre dansant.

Les memòries de les experiències viscudes han quedat clavades al meu cos i a la dansa a un nivell íntim, conscient del llegat que arrosseguem en un cos social que té milers d’anys d’història, una herència de danses i moviments que cal honrar. Quan vaig decidir convertir-me en explicador de dansa, sense deixar de ser el ballarí que sóc, volia apreciar aquesta memòria i transmetre-la al major nombre de gent possible.

I sé que no estic sol, en la meva dèria. Vaig llegir que en una illa del pacífic, a Tuanaki, els seus habitants no coneixien la guerra, només sabien ballar! Se la va endur un sisme ja fa molts anys, però ens en queda la seva història, i m’agrada tant que no pararé d’explicar-la. De fet, estic pensant en fer-ne un rap, ja en tinc l’estrofa i la tornada:

La dansa… és instant, pertinent i fugaç.

La dansa… encomana, irradia i contagia.

La dansa… són els nostres cossos teixint, connectant.

La dansa és un terratrèmol, un volcà i una aurora boreal.

La dansa és vida i un gran NO A LA GUERRA.

Visca la dansa, visca Tuanaki.

Toni Jodar

 


La dansa com a celebració i eina de gratitud està vinculada a molts professionals, a banda dels qui ballen. Com a gestora i productora de dansa, vull donar veu a aquest gran col·lectiu de gestores, productores, comunicadors, programadors, tècnics, fotògrafs, dramaturgs i artistes visuals que, entre tots, acompanyem a ballarins i coreògrafs per a la creació de les arts en viu.

I no podem oblidar que la dansa també és el seu públic, i que cal donar valor a la reflexió i la mirada. Perquè la dansa no és només una manera de moure’s. La dansa és, sobretot, una manera de mirar.

Beatriu Daniel

Artículos relacionados
Comentarios
Sé el primero en dejar tu comentario