La banyolina Clàudia Cedó, actual vencedora del Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta i Premi Butaca 2015 al Millor text teatral per Tortugues, dirigeix la jove companyia El Vol del Pollastre en una tragicomèdia que parla sobre els perquès de la necessitat de retenir el que desitgem i de com perdem l’interès una vegada ho aconseguim.
«Hi ha vida fora de Barcelona, i sort!», deia el director artístic d’El Tantarantana, Julio Álvarez, a la presentació d’Et planto, la darrera obra de Clàudia Cedó. La dramaturga va ser el ganxo perquè Álvarez fes una escapada a Banyoles abans de programar l’obra, però el que hi va trobar el va sorprendre de bon grat: el Teatre Municipal ple a vessar per veure el muntatge d’aquesta companyia formada per joves d’entre 18 i 22 anys formats a l’Aula de Teatre de la ciutat. «És una comèdia amb un text molt intel·ligent i divertit, amb una direcció que li dóna profunditat i una escenografia és impactant –diu Álvarez–. És el regal de la temporada».
Et planto explica la història d’en Miquel, un noi avorrit aficionat a la jardineria, i la Júlia (Júlia Falgàs), una jove vital i romàntica que, ofegada per la monotonia, decideix plantar-lo. A partir d’aquí, ell desplega un ventall de mètodes per aconseguir que torni, però ella, tot i estar plena de desig, un cop obté allò que vol, hi perd tot l’interès. «Et planto explica una història senzilla de manera divertida i explorant nous llenguatges –explica Cedó via Skipe des de Buenos Aires, on participa en un Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta amb Ramon Madaula i autors argentins–. El luxe de conèixer-nos tant és que podem explorar espais que d’una altra manera no t’arriscaries a arribar».
Una de les apostes més grans ha estat fer que en Miquel, el protagonista de l’obra, l’interpretin tres actors: Genís Casals, Arnau Nadal i Eduard Serra. «Això ens dóna molt de joc teatral perquè el personatge pot discutir amb els diferents jo que té dintre. Com que el text parla sobre la identitat, ens va molt bé tenir tres cares diferents: una de més racional, una altra més sentimental i una intuïtiva. Són tres manes de viure una mateixa situació». L’altra, ha estat el joc amb l’espai. «A través d’uns quadrilàters amb jardineres ens traslladem a molts espais creats al moment, des de zero. Volíem que fos com un joc de nines russes i que s’anessin obrint finestres en la història per explicar l’evolució de la història i els diferents flashbacks».
IMPROVISACIONS AL SUPERMERCAT I L’OASI DE BANYOLES
Per tal de trobar els personatges i aquest joc de l’espai la directora va proposar diferents exercicis d’improvisació als joves: des de donar-los diferents personatges i que els desenvolupessin al supermercat, mentre feien la compra per un sopar o convertir-los en militars i fer-los creuar Banyoles sense que ningú els veiés a un assaig a la platja per tal de trobar les qüestions d’espai i treballar amb la sorra. «Hem estat més d’un any treballant l’obra, cosa que malauradament no és habitual. I això només ho hem pogut fer perquè tenim el suport de l’Ajuntament i la Factoria», diu Cedó visiblement orgullosa de les polítiques culturals de la seva ciutat. «És un oasi en el panorama teatral català, un exemple del que es pot fer quan els estaments públics comparteixen l’amor per la professió i la cultura amb uns recursos molt controlats, però ben utilitzats», afegeix Álvarez.
Casals explica que només l’any 2009, quan ells van formar la companyia, a la ciutat –d’encara no 20.000 habitants– n’hi havia 13. Una de les claus és el paper de l’Aula de Teatre que es va posar en funcionament el 1995 encapçalada per l’actor i director saltenc Xicu Masó. «Jo volia fer teatre i a casa em van dir que no, però quan els vaig dir que era gratuït hi varen accedir», explica Cedó. Ara ella, que també és psicòloga, hi treballa com a professora. De fet, ha fet classe als joves d’El Vol del Pollastre des que tenien 12 anys i va ser amb ells amb qui va debutar com a dramaturga a Júlia? (2011), i més tard a De petits tots matàvem formigues. Va ser la temporada passada, però, amb l’èxit de Tortugues, la desacceleració de les partícules a la Sala Flyhard que el públic Barceloní va descobrir-la.
Text: Mercè Rubià
