Diuen que cada dues o tres setmanes fem un canvi complet de pell. Concretament de la capa de cèl·lules més superficials: l’epidermis. La part que es troba exposada a les inclemències del temps, lesions i afectacions externes. Aquella fina superfície que limita el cos i a través de la qual tenim contacte amb el món. Dues mans que s’entrellacen són, des d’aquest sentit, un intercanvi de novetats, de nova pell al tacte entre dos. Allà, en aquell instant i moment, es produeix el miracle comunicatiu entre dos organismes que resseguint amb la mirada, o palpant amb els dits coneixen la frontera exacta entre el dedins i l’afora. Entre allò que és a l’interior de l’altre i la part que queda exposada a la contemplació.
Saben i molt els ballarins sobre aquella externalitat, única i irrepetible per a cada ésser, i des de la qual tracen invisibles fils: la dansa. Dos cossos o més que reconeixen en l’òrgan més extens de tots el punt d’ancoratge per al moviment compartit. Paloma Muñoz ha desenvolupat una intensa recerca al voltant d’aquesta qüestió des què va resultar finalista, amb una versió curta d’aquest treball, als Premis de Dansa de l’Institut del Teatre 2016. Al SAT Teatre els dies 27 i 28 de gener s’estrenarà com a coreografia completa d’una hora de durada. Són cinc cossos a l’espai i aquell miracle entre ells: una coreografia que explora des de diversos angles les relacions que s’hi produeixen; però molt especialment allò que transparenten mentre es duu a terme aquell acte efímer.
Se sol dir que la paraula no és suficient per expressar, efectivament, tot allò que la dansa diu. Més enllà de la qüestió del llenguatge i de la incommensurabilitat entre dues estructures que no comparteixen res més que la ment des de la qual es generen; hi ha la qüestió de l’objecte al qual volen referir-se. Quan es parla d’un espectacle, cal primer fixar si és en el gest i la seva cartografia espacial d’allò que es vol escriure; o si es tracta d’escatir a través del pensament els significats: una escissió que la contemporaneïtat ha definit amb claredat, doncs no sempre hi ha haurà una correspondència entre el sentit de l’autor i el significat per a l’espectador.
Doncs bé: en aquest context, la fixació de la coreògrafa en la pell com a punt d’unió i separació entre un interior invisible als ulls (en sentit real i metafòric, doncs l’accés a l’espiritualitat de l’altre sempre és una àrdua i difícil aproximació); i tot allò que la dansa aporta com a mitjà d’expressió específic i privilegiadament vinculat al cos (unit a la seva constitució física i tangible); dóna com a resultat una doble conclusió: la pell és un receptacle buit – La Piel Vacía del títol-. Alhora que és ple de matisos. Serà feina de la coreografia desvetllar el seu trànsit: un moviment permanent (característica essencial de la vida humana); i el seu canvi i reformulació (ni quinze dies perdura la capa més superficial) com a exemplificació del caràcter momentani i episòdic d’un cos dinàmic.
Just tot allò que transpira la dansa: l’experiència estètica en un moment de fuga.
Redactor: Jordi Sora
