Per Míriam Escurriola Peña
Deixeu-me que us expliqui primer una faula, de somriure viu. Propera a l’animal escènic que les creadores portem dins però vibrant amb qualsevol persona…
L’Escocesa i El Pumarejo amb una mirada valenta i disruptiva, LaInfinitaLH mirada pròpia i en xarxa, com si d’un Graner explosiu de propostes hibridades i artístiques es tractés; emprenen el vol amb nous avions no contaminants amb la Caldera plena des d’un Hangar poderós i brillant. Entren en pista i arrenquen en vol amb força, aixecant alguna Gleva que també vola amb ells. Viatgen cap a Hiroshima, Nau Ivanow, Can Batlló i d’altres indrets. La potència Visiva d’aquesta mirada magnètica i salvatge, és Palomera i alegre; díscola i Poderosa.
El Pumarejo i l’Escocesa, enganxats amb Bostik de manera molt sexy contemplen la bellesa de la diferència, la potència de les arts vives lluitant pel seu futur, incomodant i combatent mentre s’acaricien. Perquè l’únic que no es toca és l’Antic, a l’Antic no se’l toca.
Míriam Escurriola – FOTO: Iván Moreno
I criden, s’abraonen, beuen, ballen i piquen de peus, canten i rasquen la veu sense miraments. I transformen, incideixen, qüestionen, experimenten amb catàstrofe i harmonia en mestissatge constant. Juguen a Dau al Sec i juguen també amb les preposicions per estar «en», «damunt», «davall», «deçà», «dellà», «ultra», «via», «amb» Beckett, Brossa, Escena Poblenou, 9 Barris, Fabra i Coats, El Maldà, Tantarantana, Versus i més.
I senten la respiració del Perill gentrificant al clatell però miren i resisteixen l’Alien com en la tercera entrega de la nissaga ho feia la Tinent Ripley. Confrontant-se amb el «bitxu» perquè deixi de ser tan monstre com finalment ho feia en la quarta pel·lícula.
Algunes preguntes que revolotegen
En segon lloc algunes preguntes que revolotegen de tant en tant: «però tu què et consideres més?», «què diries que ets?», «Si no et saben ubicar ho tindràs més difícil»…
Potser hi ha nits que ens costa dormir. Per aquestes preguntes o per com està el pati en general. I potser podríem explicar-nos aquesta faula. A banda de l’insomni creatiu, que si és buscat és meravellós, sentir propera aquesta història ens ajudi a agafar el son i seguir guerrejant l’endemà.
“Esta breve tragedia de la carne”, d’Angélica Lidell
Diria que sóc tot i en cada moment allò que es necessiti per donar el millor de mi a la creació en què estigui immersa. Millor o pitjor resposta segons els gustos, ara ja no m’importa gaire si acaba sent funcional per la pregunta. Ara no, però em va fer perdre la son i em va importar sentint la necessitat d’encaixar que era estructural i no em pertanyia. Sóc la Tinent Ripley a la meva manera.
La creació contemporània, la recerca que barreja llenguatges i beu de les arts performatives, les arts visuals i les arts plàstiques; és una geografia tan nostra com qualsevol altra. Perquè també és important no oblidar internament esborrar les jerarquies en què hem crescut de l’Alta Cultura. És un espai ple de valentia i de possibilitats. I un territori que necessita que el reguis dia a dia. El vegis rar o no, regar-lo cada dia.
El panorama actual flirteja amb una apocalipsi que no seria l’atracció per la catàstrofe artística amb la qual juguem en la nostra faula com amb Eros i Tànatos. Hem seguit l’actualitat del moment amb tancaments d’espais, precarietat, cansament, indignació, combat, ceguera institucional i institucionalitzada… I per això voldria dedicar aquest espai a una comunitat important, nombrosa, singular i sorollosa d’artistes (entre els quals i amb l’essència diversa de cadascú m’hi sento part) que des de la seva individualitat o les seves companyies miren i mirem a l’Alien com la Tinent Ripley. Perquè l’amenaça està allà però nosaltres també.
No tinc una mirada tècnica per analitzar la generació de nous públics, o de públics en general; però sí sento que cada cop més el concepte «teatre», la paraula o la idea, està generant un espai amb entitat pròpia on una quantitat considerable i important de públic se sent cridat a actes, esdeveniments, perpetracions i vivències escèniques que són performatives i eclèctiques. S’escapen dels cànons i, àvidament, estan en la recerca constant. I la paraula teatre desapareix per ser més que mai teatre.
Diluir els hashtags de rol
No és senzill habitar aquest espai però hi som. Des de fa dècades i amb un present molt significatiu. Hi som moltes dones creadores, performers, que diluïm les etiquetes de rol (directores, dramaturgues, productores, gestores culturals, escenògrafes, coreògrafes, il·luminadores, vestuaristes, intèrprets… i les famoses frases que ressonaven abans) per ser mestisses amb la nostra essència i crear com puguem o com l’instint ens impulsi en el moment. Canviant, combinant o evolucionant en diversos rols. Com ens doni la gana. Perquè darrere de les preguntes que abans formulava apareixen pensaments que fan ombra i que et posen en qüestió internament, fent créixer el dubte de si estàs preparada o ets bona en la creació. També en aquest terreny nostre l’autopercepció de no ser tan bona com altres companys i la tradició que grans creadors hagin estat noms masculins està present. Encara tenim molt empeltada la síndrome de la impostora. I cal dissipar-la, una feina transformadora inherent al feminisme.
I és que aquestes maneres diverses i en paral·lel al Cànon (emergents, noves tendències, nous llenguatges…) incomoden. I en relació amb el gènere també se suma una càrrega que cada cop més estem transformant nosaltres mateixes. En especial la sento si ets actriu i creadora alhora. Tant de bo en el futur vagin erosionant-se per complet aquests límits i per tant els marges. Ni carrils preferencials, ni marges.
“Kreatur”, de Sasha Waltz
El gran repte que m’atrapa i m’apassiona segueix sent que tothom se senti convidat a les arts vives, a l’experimentació i la creació escènica com a espectadora o espectador, o millor dit, com a còmplice. Perquè realment «suggerir» ens demana confiança i suport entre nosaltres. Sí, això que t’evoca el que estàs veient com espectadora és teu i autèntic. I deixa-t’ho sentir i és real i té valor i és escènic. És un acte de valentia, una posició política. Amb la llibertat artística de com ho has viscut i et quedin després aquestes vetllades de teatre en la teva memòria. Però sí, tot va bé, pots estar gaudint d’espais més abstractes i de noves narratives i hi estàs convidada. Com espectadora i com a còmplice.
En el nostre còctel d’avui es combinen la la Kanarinka[1] i l’Einstein[2] per entrar amb aliança amb la Tinent Ripley i no pas amb l’Alien. Com de ben segur a moltes de nosaltres se’ns sumen altres veus inspiradores i disruptives que ens impulsen a seguir creant cada dia.
«Però tu què et consideres més, actriu, creadora, directora»?
Mireu, amb molt d’Amor i humilitat, jo sóc tot i em sembla fantàstica la barreja.
Brindo amb valentia cara a cara a l’Alien per tots els nostres «tots» i les nostres essències creatives en acció.
[1] “…Necesitamos hoy, nuevas relaciones, nuevos usos: en otras palabras, necesitamos nuevos eventos, invenciones, acciones, actividades, experimentos, intervenciones, infiltraciones, ceremonias, situaciones, episodios y catástrofes…”.
(Kanarinka – Catherine D’Ignazio, Inauguració La Infinita LH, dossier de premsa, febrer 2019).
[2] «La ment intuïtiva és un regal sagrat i la ment racional és un servidor fidel. Hem creat una societat que fa honor al servidor i que ha oblidat el regal.”
(Albert Einstein)
