Aquí no és l’economia, estúpid, són les persones. Ho podríem dir així, parafrasejant al mirall multiplicat de l’escena aquella dita de la campanya electoral de Clinton del 1992. O potser sí que ho és. És l’economia de mitjans, la de la sobrietat dels cossos i la paraula despullats d’instruccions d’ús perquè hi aflori el que duen de fàbrica i del carrer, reconvertits per la seva sola presència en subjectes polítics reals. La realitat és la reialesa d’aquesta escena que aposta pel performer no entrenat a dissimular, que vol persones i no personatges. Aquest no és un paisatge amb figures. És el paisatge figurat per les performers, quan se senten lliures perquè el treball les fa lliures: el treball escènic ideat per Ça Marche per aixecar una obra a partir de contextos concrets i marcs molt delimitats. Vet aquí, a Cantus gestualis # Introitus, dues dones grans. Elles i la vida. Elles, les seves alegries, les seves pors. La resta no és silenci. És l’obra, quan dos cossos grans fan més gran el cos de l’escena. L’aposta és per la bellesa.
Dur gent gran a l’escena no és nou. Ni tan sols fer-ho després d’haver treballat amb nens, com és el cas de la jove companyia Ça Marche, creada el 2015, per gent sorgida de l’Institut del Teatre (Ça Marche ha treballat amb infants en obres com Los figurantes, del 2021, o a la Trilogía del hijo, del 2016-2019). La Societat Doctor Alonso de Tomàs Aragay i Sofía Asencio ja havien passat per totes dues estacions fa 15-20 anys, aleshores només des del treball del cos, i a casa nostra han treballat també amb gent gran no entrenada creadors com Mariantònia Oliver, Montse Colomé, Àngels Margarit, Germana Civera i Sebastian García Ferro, sempre amb resultats encomiables que posen el llistó molt alt, és a dir, a l’altura real d’intèrprets que no se’n fan, sinó que són. Que un dels referents i col·laborador de Ça Marche sigui Ernesto Collado, antic còmplice d’Aragay i Asencio, assenyala per on van els trets i la bona punteria amb què s’apunta.
Del que es tracta és de jugar. I per jugar cal, primer, escollir regles estrictes, un acord, un pacte. Això crea un dispositiu, l’estructura, l’esquelet, el pal de paller de la cosa. Si quan Ça Marche havia treballat amb canalla, l’envàs li posaven els contes i la relectura era política en el sentit més gran del mot (per parlar a fons de qualsevol “fons” cal estar disposat a trencar les formes i defugir cap fórmula), ara el marc estructural li posen aquells cantus gestualis medievals que narraven les gestes dels grans personatges. Aquells herois i prínceps d’ahir són avui heroïnes i són la gent. Gent gran que és més gran perquè és normal. La forma busca el cantus (la melodia) dels gestos i estableix una partitura com a xarxa recol·lectora del que hi caurà madur. Ça Marche estableix uns marges (marcs) que obrin l’espai al que, si no, queda al marge. El que és nou es troba en el que és vell. Val per als cossos i per al teatre. Val per al cercle de la vida. Només cal donar-hi entrada (introitus) i ja està.
Mes informació, imatges i entrades a:
