El Teatre Nacional de Catalunya acull fins al 23 d’octubre l’espectacle Silencio, un monòleg interpretat per Blanca Portillo dirigit per Juan Mayorga que es basa en el discurs que el mateix director i dramaturg va fer al 2019 durant l’acte que el nomenava com a membre de la Real Academia de España.
Blanca Portillo encarna a Juan Mayorga. Imatge: Javier Mantrana
Durante l’acte Mayorga va pronunicar un discurs en el que homenatjava el teatre, i poques hores després ho va tenir clar: «Li vaig dir a la Blanca que s’havia de portar a l’escenari», comenta l’autor. Amb l’arribada del confinament el projecte es va aturar, però els va permetre treballar l’espectacle més a fons donat-lo d’una riquesa lingüística i referències a la mateixa vida que l’actriu ha de defensar al teatre: «Hem vaig preguntar quina era la paraula més important per al teatre, aquella que seria l’última a què renunciaria per fer teatre, i vaig dir: silenci”, explica Mayorga. «Si el teatre correspon a la vida, la centralitat del silenci al teatre correspon a la que té a les nostres vides», comenta l’autor: «Això em porta a una reflexió sobre el silenci en general i al teatre, que acompanyo d’un breu fer memòria d’alguns moments en què el teatre em va posar davant del drama del silenci».
Per l’autor, aquesta és una obra “sobre parlar i callar” que s’assenta “sobre la veu bella i poderosa i el gest eloqüent d’una actriu extraordinària”, un espectacle “que tant de bo ofereixi allò que constitueix, des dels grecs, el teatre que tots dos estimem: acció, emoció, poesia i pensament”.
Imatge: Javier Mantrana
Al llarg de la funció, Portillo es fica a la pell del dramaturg i es desdobla en molts altres personatges en una actuació que va des del viatge per silencis teatrals que ressonen a la memòria i al cos de l’autor, fins a silencis escènics interpretats per mítics personatges de la història del teatre, des d’Antígona a Hamlet. L’actriu interpreta i comenta les escenes esmentades destacant l’enorme eloqüència que implica quedar-se sense paraules: «La funció és un cant a la paraula, al teatre, i al silenci com a element necessari perquè hi hagi la paraula, com a lloc de reflexió, autocrítica, com a manera de mirar el món perquè sense silenci no hi ha conversa interior». «Jo em pregunto cada dia què és el que no he dit», assenyala Portillo, per a qui el silenci és un gran aliat a la seva vida.
Més informació, imatges i entrades a:
