Buscador de YouTube. Poseu-hi: “Bribi Gyegye Wo de Daddy Lumba”, un dels artistes més grans de l’escenari musical contemporani ghanès. Fixeu-vos en l’estètica, els pentinats, la roba, tot el concepte del videoclip. Doncs joies com aquesta i moltes altres meravelloses creacions artístiques tenien lloc a Ghana i altres països africans a principis dels 90. D’això ja en fa uns quants anys, però, desafortunadament, encara ara, quan es pensa en música i en art africans es relaciona amb una imatge estereotipada que redueix milers de corrents i talents i creacions en idees bàsiques i que ressona a ritme de “tambor”, “ètnia”, “tradició”, “dansa”.
The Sey Sisters actuen el 3 de juliol a la Sala BARTS
El mateix ha estat passant durant anys amb cantants, escriptors, actors afrodescendents, han estat batallant per fer-se un lloc als escenaris, llibreries i sales d’exposició i se’ls ha estereotipat i encasellat en rols que no els permetien desplegar tot el potencial; perquè, creieu-me, és meravellós ser diferent i, fins i tot, “exòtic”, però, es pot convertir en una llosa quan no se’t permet ser res més.
Però compte, perquè la llosa s’està trencant: aquests últims anys, els artistes afrodescendents estan alçant les veus per reclamar el lloc que els pertoca a l’espectre cultural català i espanyol, tota l’herència cultural dels països d’origen. Junts amb les vivències, les llengües i la manera de fer d’aquest país s’han ajuntat i han explotat en una primavera desbordant de talent que es tradueix en artistes empoderades com The Sey Sisters, amb temes espectaculars com What is freedom for you.
Silvia Albert Sopale, protagonitza ‘No es país para negras’, al SAT!
També hi ha hagut actrius i actors com Silvia Albert Sopale, que des de la seva força i contundència ha creat obres brillants i antiracistes com Blackface i No es país para negras. Ella forma part del Tinta Negra, un col·lectiu d’actors i actrius negres a Catalunya que, farts de no poder d’interpretar mai papers com un metge o una policia negres, es van organitzar per actuar com ells volien, sense estereotips, i, de fet, acaben d’estrenar la primera sala de teatre afrodescendent i afrofeminista a la capital catalana: Periferia Cimarronas.
Els joves afrodescendents estan revolucionant els carrers i les xarxes socials. Han trobat la manera d’expressar les seves dobles i triples identitats i donar-los veu i ritme amb orgull i talent prometedor. Si voleu saber de què parlo, doneu una ullada al tema com Un negro con estilo, de Spirit Disco, o als perfils de ballarins d’afrobeatz com Inés Sybille i Enfant des Bois, artistes que fins ara s’havien acostumat a estar al marge i que, encara des d’aquest marge, estan creant les seves pròpies plataformes per anar remodelant la dansa urbana catalana.
No podem parlar de com som ara sense fer una mirada enrere. Si fem una retrospectiva a la literatura i poesia feta per la diàspora africana, trobem figures com Joan Tomás Ávila, l’escriptor equatoguineà amb més reconeixement a escala mundial amb clàssics com Arde el monte de noche i El escritor de un país sin librerías, documental del qual és protagonista.
Agnès Agboton
Més noms: Remei Sipi. Ella és la referent absoluta quan parlem d’investigació, divulgació i activisme sobre desenvolupament i gènere africans. Ha escrit més d’una vintena de llibres, a més d’assajos i contes, i també s’ha aventurat en la direcció de teatre. Agnès Agboton, l’autora de Més enllà del mar de sorra, escriptora beninesa, una de les primeres a crear ponts entre la literatura i la gastronomia del Benín i de Catalunya. Ja veieu que de referents no en falten, el que falta és conèixer-los.
Precisament per això és tan necessari que les institucions polítiques i culturals, les entitats i els mitjans de comunicació facin un esforç per crear espais que incloguin —no que integrin, que incloguin— tots aquests artistes sense travessar-los amb el prisma de la diferència i l’exotització.
Els artistes africans i afrodescendents fa anys que treballen de valent perquè no els calgui renunciar a la pròpia cultura per fer-se un lloc als espais artístics i sembla que, a poc a poc, se’ls van concedint alguns d’aquests escenaris. És cert que al final t’has d’apropiar del que se’t qualifica. “Portar el ritme a la sang” o “tenir veu de negre”, potser sí, però que no siguin l’única opció; l’important és que puguis “portar el ritme a la sang” ballant kuduro, break-dance o sardanes, tant és, però que el teu color de pell no limiti mai el reconeixement del teu talent.