De Jordi Galceran a Cristina Clemente i Pau Miró. De La Villarroel a La Becket, passant per La Pedrera. El teatre contemporani català es fa lloc al Festival Grec.
«L’autoria contemporània és una aposta de risc: requereix valentia per part de l’autor, que s’enfronta als conflictes i preocupacions actuals; dels actors, que s’enfronten a obres que no han estat comprovades abans davant del públic; i del mateix públic, que compra l’entrada sense la garantia que suposa un Hamlet o un Txékhov». Són paraules de Toni Casares, director de la Sala Beckett, que reivindica i celebra l’«aposta valenta i radical» del Festival Grec per l’autoria contemporània. S’hi podran veure textos de l’italià Davide Carnevali, la turca Yeşim Özsoy o el libanocanadenc Wajdi Mouawad i propostes d’autoria catalana com Un tret al cap, de Pau Miró, Paraules encadenades, de Jordi Galceran, o Ventura, de Cristina Clemente.
UNA CARTA D’AMOR AL PERIODISME SENSE FLORS NI VIOLINS
Per Pau Miró, Un tret al cap ha estat un doble risc. «Després de Barcelona i Victòria, tenia ganes d’arriscar-me de manera conscient. Aquest és el text més dur que he escrit mai. No només pel que es diu, sinó també com es diu. És una obra on tot està despullat, text, actrius i posada en escena». Les protagonistes són tres dones de diferents generacions: una periodista que acaba de ser acomiadada del seu diari (Emma Vilarasau); la seva germana (Imma Colomer), amb qui té una relació força complicada; i una altra treballadora acomiadada (Mar Ulldemolins), en aquest cas, d’una empresa d’alimentació.
«Sóc un apassionat del periodisme. Visc enganxat a la informació i a les xarxes. Aquesta és una carta d’amor a un ofici imprescindible per a la societat que, malauradament, els últims anys s’ha precaritzat de manera molt evident«. Un homenatge, això sí, sense llacets ni floritures. «Durant la crisi s’ha vist la necessitat de ressaltar, encara que es parlés de temes durs, que en les obres hi havia elements de comèdia per tal que el públic hi anés. En les meves obres hi ha humor, inevitablement, però aquí no he volgut fer-ho bonic ni amagar-ne la duresa. M’he volgut tirar del trampolí, i l’única aigua que hi ha per evitar el cop són tres grans actrius».
L’obra, però, no vol parlar de la crisi, sinó de «com ens ha deformat», ni qüestionar el periodisme, perquè «seria pretenciós», diu Miró. «El que es posa en qüestió és l’ètica d’una periodista en concret, però com a punt de partida per parlar de la nostra responsabilitat en qualsevol ofici». I és que, diu Vilarasau, «no només s’han prostituït els periodistes, per sobreviure, també ho han fet metges, que han d’atendre els pacients amb molts menys minuts, o els mateixos actors».
Tot i que al principi l’obra havia de ser un thriller i finalment ha anat cap a una altra direcció, no han volgut desvetllar ni la trama ni gaires trets dels personatges. Colomer ha avançat, això sí, que la relació entre les dues germanes, dues dones acostumades a la solitud i la independència, és complicada. «Han passat per moltes coses en el passat, s’estimen, però no se suporten. En aquest moment una d’elles necessita a l’altra, però la intel·ligència emocional brilla per la seva absència. Ningú els ha ensenyat com relacionar-se». Aquesta és, per Ulldemolins, una de les grans fortaleses de les obres de Miró: «tots els personatges, siguin grans o petits, tenen recorregut, contradiccions i un passat que pesa, una càrrega com la que tots portem a la vida, inevitablement».
Un tret al cap from Barcelona Cultura on Vimeo.
UN THRILLER PERVERS I AMB MALA BAVA
Després de gairebé vint anys, traduccions a diverses llengües, una seixantena de produccions i una versió cinematogràfica, La Villarroel recupera Paraules encadenades de Jordi Galceran, ara dirigida per Sergi Belbel i protagonitzada per Mima Riera i David Bagès. «Encara recordo quan vaig llegir l’obra, abans que s’estrenés. Em va causar un fort impacte. Em va semblar un thriller sensacional, un joc pervers, amb un humor negre i una dosi de mala bava considerables, a més d’un gran combat interpretatiu -diu Belbel-. Ara ja podem afirmar que s’ha convertit en un petit clàssic del nostre teatre i, per tant, ja començava a ser hora de fer-ne una nova posada en escena».
El canvi més important és el trasllat de l’escena a un teatre abandonat, on el psicòpata explica amb tota mena de detalls i imatges tots els seus crims a la seva última víctima, una infermera a qui té segrestada. “Llegint el text, des del primer moment vaig tenir la sensació que el psicòpata és un autor de teatre”, assegura Belbel, que ha comptat amb el vistiplau de Galceran, que explica que ja ho havia contemplat, però no havia trobat la manera de portar-ho a la pràctica. «De vegades, tal i com fan els psicòlegs a les teràpies, cal convertir la nostra vida en un relat, en una ficció, per tal de poder-la entendre -continua l’autor-. I això és el que hem fet».
Autor i director coincideixen en destacar la importància dels actors en l’obra. “Si els actors no fan creïble la història, tot cau, però estem davant de dues bèsties escèniques que donen vida al text amb la passió justa i l’equilibri perfecte en sadisme i humor». I és que l’obra ressalta «el perill de la passió humana mal portada», que pot portar «a fer coses molt cruels i arribar a límits perillosos».
‘VENTURA’: 20 ESPECTADORS A LA PEDRERA
Cristina Clemente va escriure Ventura després de la mort sobtada del seu pare. «Després d’aquest xoc, vaig necessitar escriure sobre l’atzar, sobre el destí, sobre els girs que pren la nostra vida depenent de les pròpies decisions, de les decisions dels qui ens envolten i també dels fets externs que no podem controlar». I és que, defensa el director Víctor Muñoz, «en la vida, es prenen decisions que poden semblar intranscendents, però que la marquen de principi a fi». A l’obra l’espectador hi veurà la història i les decisions de quatre personatges, interpretats per David Planas i Meritxell Yanes, en un viatge en el temps fins a la vigília de la Guerra Civil. Nascuda per ser interpretada a Can Pagans, una antiga fàbrica noucentista de Celrà, ara es podrà gaudir en un entorn únic com La Pedrera i tant a prop dels actors que la converteix en una experiència intensa i insòlita.
