La irrupció de nous polsos alternatius de teatre pressuposa la relectura del concepte “alternatiu” en la nova dramatúrgia catalana. L’obertura de nous espais de petit format, com ara la Sala Flyhard a Sants, ha contribuït a mobilitzar una nova generació d’autors i una mirada quasi impúdica de l’espectador davant del què se li està oferint.

La Sala Beckett / Obrador Internacional de Dramatúrgia inaugura una nova seu al barri del Poblenou, però continua l’essència i el pensament dramatúrgic de Pepe Sanchis Sinisterra, que ha anat configurant una escriptura teatral compromesa amb la realitat, en la primera etapa, i més recentment, amb el tu i el jo.

El teatre català d’avui és un fenomen singular que tant sols ens pot remetre al de la generació dels setanta. Si llavors se sustentava bàsicament en el realisme social i el compromís polític, el teatre d’avui es configura a través dels diferents teixits psicològics i emocionals d’una generació desproveïda de referents ideològics, socials i polítics.

Josep Maria Miró, Guillem Clua, Pau Miró, Jordi Casanovas o Marta Buchaca són només alguns noms d’aquesta nova dramatúrgia d’alt voltatge, que s’adreça sobretot a una generació jove, però que s’ha estès i ampliat ràpidament a la resta de la societat i ja ocupa també grans escenaris dels teatres públics i privats.

La greu situació que pateix el sector, amb un 25% de pèrdua mitjana d’espectadors i més del 30% de reducció d’ingressos nets de taquilla, fa que el degoteig de sales que tanquen sigui una realitat. Recentment ho hagut de fer el Círcol Maldà capitanejat per Pep Tosar, un dels temples de qualitat i de risc escènic més interessants dels darrers anys a Barcelona. Però malgrat aquest ambient ofegador i aquests temps difícils que vivim, també hi ha iniciatives valentes com les de Mini Teatres que neixen obstinades i amb la il·lusió de mirar de capgirar la tendència.

Hermann Bonnín
Director de La Seca Espai Brossa