La Sala Atrium celebra aquest mes de febrer el seu cinquè aniversari amb la revisitació del text que va obrir la sala: Huis clos (A porta tancada) de Jean-Paul Sartre. L’obra, dirigida en aquesta ocasió per Jordi Prat i Coll, narra el viatge a l’infern de tres personatges que reflexionen sobre l’existència, la responsabilitat i «la mirada dels altres».
Jean-Paul Sartre va escriure Huis Clos l’any 1943, quan ell mateix vivia l’infern en un París ocupat pels nazis, afirma Prat i Coll, que explica que en aquest text primerenc Sartre no escriu filosofia «ni se’ns presenta com un activista social, sinó que fa teatre i aposta per desenvolupar un teatre de situacions que ell mateix reivindica». Una situació que precisament aboca els personatges a adonar-se «que potser el veritable càstig no sigui ni un espai ni un temps, sinó una mirada que evidenciï com són: víctimes i botxins alhora responsables dels seus actes».
Parlem amb Patrícia Mendoza i Mireia Trias, membres de la companyia Atrium, sobre el motiu que els va portar a obrir la sala ara fa 5 anys amb aquesta obra, el balanç d’aquests cinc anys, els objectius a curt i mitjà termini i la relació amb els espectadors en una sala com la seva, d’absoluta proximitat. Malgrat la satisfacció i un balanç força positiu d’aquests anys, no es poden estar de sumar-se a la queixa que ha feia el seu company, Raimon Molins, durant la presentació de Hui Clos: «Hem perdut la bona voluntat. Ens hem adonat que les coses, o te les fas tu, o pagues factura. Estic molt enfadat, el menyspreu d’aquest país envers la cultura és vergonyós i al cap de cinc anys de viure-ho cada dia, fa mal. Trobo incomprensible que una societat moderna ignori la cultura. Això ens condueix a cometre els mateixos errors un i altre cop, aquells als que ja s’enfrontaven Txèkhov o Shakespeare». Tot i això, i que aquesta és una feina en què has de dedicar «les 24 hores del dia», també se n’enduen coses positives, com la fidelització d’un públic que en alguns casos ja assisteix gairebé a ulls clucs a la seva programació.
TB: Per què vau triar Huis Clos per obrir la programació de la Sala Atrium?
Mireia Trias: En el seu moment l’havíem proposat a altres sales de Barcelona i sempre ens havien dit que no estava de moda, que no interessava. Quan vam obrir la sala, doncs, com que teníem clar que no estaria condicionada per modes o per si són autors vius, morts, francesos o alemanys, vam decidir apostar per aquest text que pensem que, a més d’interessant, és absolutament vigent. Va ser una declaració d’intencions i va funcionar molt bé. La prova és que ara el reposem, no només perquè fem cinc anys, sinó perquè pensem que és interessant revisitar-lo.
Patrícia Mendoza: No només això. Gent que ha vingut a veure’l ens dit que és un dels textos que hem fet a Atrium que més s’ha endut a casa i ha reflexionat. És clar, estem parlant de filosofia! I això que no espanti ningú eh! Però hi ha diversos missatges que fan reflexionar molt i molt actuals. La mirada de l’altre: per això estem a Facebook, Instagram… Tu et vols vendre d’una determinada manera i és com vols que et vegin els altres.
TB: Un dels objectius d’obrir una nova sala a Barcelona, doncs, era donar cabuda a textos que no tenen el seu circuit actualment? O una necessitat de la companyia per poder presentar projectes amb total llibertat?
M: Va ser una doble jugada. Tot i que és cert que com a companyia és important tenir un espai on poder treballar de manera més regular, després d’obrir l’Atrium t’adones que cada cop més t’estimes ja no només la companyia sinó també la sala, més enllà de recipient de la companyia. A més, cada cop intentes obrir-la més. Al principi érem molt radicals en la programació i ara, tot i que intentem seguir la mateixa coherència, cada cop som més oberts de mires. Creiem que la sala ha de tenir una vocació que no només sigui mostrar les nostres coses. El procés ara és obrir-nos a trobar d’altres companyies que comparteixin el nostre imaginari.
P: I en trobem! Cada cop les propostes que ens arriben s’ajusten més a la línia de la sala. Al principi arribaven moltes propostes, que tot i que podien ser molt bones, no s’adequaven a la nostra programació, i ara en canvi ja ens posen sobre la taula propostes que creuen que aniran en la línia que estem treballant. Per nosaltres és importants ser valents en la programació i anar a fer marca, que es el que proposàvem des del començament i ara intuïm que s’està afiançant.
TB: Quina és aquesta línia de l’Àtrium?
M: Per nosaltres és molt important que el text tingui contingut, però que alhora tingui un punt de virtuosisme, ja sigui en la posada en escena –perquè el text demana que s’explori per aquí–, en la interpretació o la direcció; que per fer-ho bé s’hagi d’anar més enllà del que estem acostumats i que, a més, hi hagi o pugui portar una certa poètica. Després hi ha altres condicionants que venen donats per la temporada. Ara estem apostant per la internacionalització, però si la resta de factors no hi són, tampoc no ens interessen. Hi ha també un punt d’enamorament dels textos que arriben i l’equip que hi ha darrere, és clar, però va lligat a aquests altres punts.
TB: A Barcelona, més enllà del Grec, és difícil veure propostes internacionals.
P: Hi ha una mancança sobretot en el petit format, que és el que nosaltres fem. Al Grec les produccions que arriben són grans formats i grans noms en grans teatres en pocs dies. El que sí que definitivament no hi ha és un espai que ofereixi produccions de petit format que s’allarguin durant quatre o sis setmanes.
M: Normalment, a més, aquí arriben les produccions que van triomfar fa 8 anys al país d’origen. I és clar que encara poden ser molt interessants, però pensem que també és important poder portar a Barcelona muntatges que mostrin allò que s’està investigant ara mateix en altres països en sales o companyies petites. Costa, perquè evidentment tenim els mitjans que tenim per portar coses de fora, però aquesta és la nostra intenció, que la gent s’acostumi a anar a veure teatre en versió original subtitulada, igual que fan al cinema.
TB: És sostenible una sala de 50 butaques, que a més a més busca incorporar propostes de fora?
P: Aquí és on ve la queixa del Raimon [Molins] a la roda de premsa. Perquè la cultura avanci cal obrir portes i cal que passin coses i no poden passar coses si una sala és deficitària. Si la teva pregunta és si ens guanyem bé la vida: evidentment que no.
M: Nosaltres tenim subvencions, però creiem que ja n’hi ha prou: menys subvencions i més polítiques culturals com baixar l’IVA del 21%. Perquè, a més a més, en aquest país les subvencions són una absurditat enorme; s’adjudiquen en funció els teus costos, per tant, com que els nostres pressupostos són baixos, la subvenció és mínima. Però és clar, és mínima perquè fem nosaltres la taquilla, escombrem, movem les grades… Tothom al seu negoci fa aquestes coses, fins a cert punt està bé, però arriba un moment en què si vols fer un pas més o portar coses de fora només amb una subvenció no ho pots fer. Cal un marc més ampli.
P: No és la subvenció, és que les institucions vagin colze a colze amb nosaltres.
M: Mira, nosaltres portem cinc anys oberts i de l’Ajuntament de Barcelona no ha vingut mai ningú. A mi això em sembla lamentable, i no és perquè no hi haguem anat! És cert que a la Generalitat sí que saben què fem, qui som, què volem aportar, però l’Ajuntament és un desastre: fa un any que estic intentant parlar amb algú i no hi ha ni director de l’ICUB! Això no pot ser. I no té a veure amb el nou equip de govern, abans era igual.
P: No ens coneixen. Falta que baixin dels seus despatxos i que vinguin, que treballin a nosaltres. No són tan els diners, que evidentment també, sinó sobretot que s’estimin la cultura igual que nosaltres ens l’estimem.
Text: Mercè Rubià
