Atresbandes, teatre sense etiquetes

Redacció

“Catalunya té un teatre de gran qualitat, però molt poca inversió en el sector, cal creure en la cultura, invertir-hi” em deien, poc abans d’estrenar la magnífica Solfatara, la companyia Atresbandes. Han passat tres anys des d’aquella entrevista i tenim nou president, nova alcaldessa i, o això diuen, comencem a veure la llum al final del túnel. La inversió en cultura, però, continua igual o pitjor.

La cartellera barcelonina tampoc ha canviat gaire: Les propostes més alternatives, les que no s’inscriuen dins l’etiqueta de “teatre de text”, amb prou feines tenen cabuda en el circuit teatral més enllà dels festivals i, oh al·leluia, la Sala Hiroshima. “Crec que festivals com el TNT o sales com la Hiroshima estan treballant dur per aconseguir canviar aquesta realitat. També el nou Ajuntament. Sóc o com a mínim vull ser optimista” confessa Albert Pérez Hidalgo.

TEATRE_BARCELONA-atresbandes-REVISTA_1

Després de recórrer el vell continent, la companyia formada per Albert Pérez Hidalgo, Mònica Almirall i Miquel Segovia torna a Barcelona. I ho fa amb Locus Amoenus. L’espectacle, inspirat en El túnel de Dürrenmatt i Europa de Lars Von Trier i estrenat fa dos anys al TNT, explica la història de dos homes i una dona que coincideixen durant una hora en el vagó d’un tren amb un destí incert. Aquesta situació serveix de vehicle per posar en relleu els paradisos promesos i, alhora, les seves contradiccions. “Utilitzant com a punt de partida la metàfora de Dürrenmatt, on un tren es dirigeix irremeiablement cap a l’abisme, vam voler treballar sobre dos conceptes que es repetien en tots els materials que havíem treballat: la recerca constant de la identitat que podríem traduir en la recerca d’un paradís interior i la presència inevitable de la mort com a contrapunt” explica la companyia.

Però no només de Dürrenmatt i Von Trier viu l’home i la veritat és que Locus Amoenus no seria el mateix espectacle sense la residència artística que el MAC de Birmingham va oferir als Atresbandes. “L’espai físic idíl·lic on se situa aquest centre de creació i l’espai metafòric idíl·lic que simbolitza per nosaltres poder gaudir d’una residència artística gràcies al suport d’un altre país, ens va fer reflexionar molt sobre la idea de paradís” diuen. I per què situar-ho tot en un tren? Ras i curt: És una mena de no-lloc, un espai en moviment que ens porta d’un lloc a un altre.

Més enllà de la residència artística, una quimera gairebé desconeguda a casa nostra, l’altra característica que distingeix la companyia és el temps invertit. Per crear Locus Amoenus, entre una cosa i l’altre, s’hi van estar gairebé un any. 365 dies parlant i reflexionant sobre el material narratiu i audiovisual aportat pels tres, improvisant, assajant i tornant a improvisar. De fet, Dürrenmatt i la idea base de l’obra no van aparèixer fins passat un temps, després de veure i llegir infinitat de textos i pel·lícules.

Potser ha caducat el teatre de text? La Mònica, l’Albert i el Miquel van començar fent teatre laboratori i de creació col·lectiva per necessitat, perquè, com molts altres, estaven saturats d’aquest tipus de teatre. Curiosament aquesta necessitat s’ha acabat convertit en la marca de casa. Ara bé, el que sí que ha caducat, segons Pérez Hidalgo, és la manera de classificar les obres. “Les etiquetes han mort. Molts teatres i molts creadors anem cap a una línia d’oblidar-nos de les etiquetes. I les institucions també se n’haurien d’oblidar.” Voleu saber quin tipus de teatre fan? Ras i curt: Aneu-los a veure.

Text: Aída Pallarès

Artículos relacionados

Carlos Latre: "No soy un monologuista"

«No soy un monologuista», dice el actor Carlos Latre. «En nuestro país tenemos monologuitis, y yo no me siento». No lo es, y por eso en One man show, la […]

Un vermut por Feliu

Us vull dir, i no us dic cap mentida, que Núria Feliu es uno de los iconos culturales indiscutibles de la Cataluña del último siglo. Nacida dos años después del […]

Comentarios
Sé el primero en dejar tu comentario
¡Enlace copiado!