Repeteixo You say tomato després d’uns anys, en una mena d’examen de revàlida personal, per comprovar si el boníssim record que m’havia deixat la comèdia dramàtica signada per Joan Yago (La calòrica) continua fent-me vibrar com va fer ara fa uns anys. Han canviat moltes coses des de llavors. Per començar, les dues sales on es va representar, la Muntaner i el Capitol, han desaparegut. Bastant poètic si fem cap a què aquesta joia escènica interpretada per Joan Negrié i Anna Moliner va, precisament, d’assumir i encarar amb valentia els canvis i les pèrdues.
Dos artistes, en Santi i la Rosó, preparen un despropòsit de recital de cançons d’amor de tots els temps en una sala de teatre tronada en algun punt de Catalunya que celebra la seva festa major. Son parella i treballen junts. Atrafegats amb les escombres, el vestuari i el maquillatge, els mou la inèrcia del bolo: la pressa del compte enrera per haver de sortir davant d’un públic, que preveuen paupèrrim. Però una cosa ho fa esclatar tot pels aires: el comentari sobre un petit accident que han tingut amb el cotxe, en topar amb un pivot del carrer, desfermarà la tempesta entre la parella d’artistes, que aniran buidant el pap de totes aquelles coses que no s’han dit al llarg dels anys.
You say tomato és honesta, dolorosament divertida i molt emocionant. El patetisme de la situació en què es troben els protagonistes és profundament feridor, especialment per la cruesa amb que s’aborda un debat sentimental que sovint, per falta de valentia o de recursos emocionals, queda soterrat per la rutina: estem vivint la vida que volem viure? Estimem realment a qui tenim al costat? Entre moments absolutament hilarants, el text et va clavant mastegots amb la mà oberta, així que no hi vagis si no estàs massa bé amb la parella. O aneu-hi junts: a l’igual us ajuda a desbloquejar aquella conversa que teniu pendent des de fa temps. Revisar-se és sempre interessant.
Joan Negrié i Anna Moliner fan una feina estupenda: tenen una complicitat increïble, i t’arrosseguen dins del drama personal del Santi i la Rosó entre hihís i hahàs, fins que et fan saltar la llagrimeta. A més de cantar de meravella en un número final amb una sel·lecció de cançons antològica.
Una petita joia immmmmmprescindible!
