La companyia valenciana Moma Teatre, fundada per Carles Alfaro va estrenar aquesta proposta el dia 3 de febrer al Teatre Rialto de València després de passar pel «Temporada Alta» i els Teatros del Canal de Madrid. Ara ha aterrat a la Sala Petita del Nacional per oferir 5 representacions que han esgotat entrades abans de la primera.
L’acció té lloc a un espai indeterminat, i l’escenografia i vestuari està també despullada de qualsevol connotació de temps i espai. Una gran hamaca a la dreta de l’escenari, presideix les escenes de principi a fi, al mig un menjador i un aparador que guarda les begudes que consumeixen dos dels protagonistes. A l’esquerra un piano que la «Maman» toca amb assiduïtat. Es projecten imatges que fan pensar en els arbres i el bosc i entre escenes, sorolls de serradores i arbres que cauen.
Segons manifesta Carlos Alfaro, salvant les distàncies la companyia veu molts paral·lelismes entre la Rússia del segle XIX i la Valencià del segle XXI: la indiferència —institucional— de tants anys cap a l’escena valenciana, i en particular envers el treball dels actors, ens ha mogut a mamprendre el muntatge de Vània. Pensant en eixos actors tantes voltes desatesos, en el seu talent que simplement vol ser expressat, més que mai els hem confiat aquest Vània.
Un text que ens parla de les oportunitats perdudes, de la vida que passa sense adonar-nos, una mirada angoixada sobre el pas del temps. Fins al dia que ens adonem amb tota claredat de quina és la vida que estem vivint, encaminada a una monotonia sense possibilitat de canviar res, i que ens conduirà irremeiablement al final.
Gran contrast entre l’aparent visió idíl·lica que hauria de transmetre una vida en el camp i la falta de sentit de l’existència de les persones que hi viuen. La gent que habita la casa i que veiem a escena no són pagesos, són persones fora de lloc.
Una proposta que ens ha anat agradant més a mesura que avançava la representació i on destaquem sens dubte, a l’actriu Rebeca Valls que ha fet una convincent Sònia, la que veu més clarament que no té un futur tret de l’anar vivint i decideix conformar-se amb la realitat que viu.
Un muntatge molt cuidat i un bon treball de conjunt que transmet un pessimisme existencial i ens recorda que només es viu una vegada i no sempre disposem de segones oportunitats.