Vània

El clàssic de Txèkhov sobre el temps perdut a la vida, la incapacitat d’assumir-ho i seguir esperant oportunitats que no vindran – i si vinguessin les deixaríem pasar, aterrats pel canvi que somniem- o ni això, viure en un estat suspès en que creiem que estem fent coses per canviar.
Un professor suposadament savi vol vendre’s una finca on viuen el seu “cunyat”, Vania, la seva primera filla, lletja i enamorada d’un doctor, qui al seu torn i com Vania, està enamorat de l’esposa del professor i la seva “sogra”. La noia i el tiet treballen la finca, diuen que incansablement, si bé la presència de l’hamaca i licors és constant, mentre la senyora gran viu en un passat idealitzat.
El ritme i les interpretacions van millorant a mesura que avança l’obra, que se’m va fer llarga sense ser-ho (2h) . La posada en escena, interpretacions, tot plegat, em va fer pensar en “teatre de poble” –com em va dir la teatraire amb qui vaig veure l’obra-, potser per l’humor a estones estrambòtic, l’histrionisme per moments de Vania, un pas més enllà de l’humor patètic de l’autor. Nomes la darrera escena, amb Vania i Sonia treballant i encarnat un futur sense esperança em va emocionar de veritat.

Una compañía valenciana llega al TNC para representar un Txèkhov con todas las localidades vendidas para todos los pases. No me lo podía perder!
La adaptación es muy correcta, los actores también, la escenografía muy sencilla pero eficaz!
Eso sí… ya sé que Txékhov es para cortarse las venas. Pero es que la historia de estos desgraciados que han dejado pasar la vida sin vivirla, dejando pasar oportunidades de ser felices e incapaces de dar un giro a su existencia me ha dejado hecho polvo. A punto he estado de tirarme a las vías del metro jajajaja