Van Gogh

L'art que ens va deixar l'artista neerlandès Vincent Van Gogh hauria de ser considerat la vuitena meravella del món. El que pretén Jaume Garcia, interpretant les reflexions escrites per Ever Blanchet després de plasmar l'essència de les cartes de Van Gogh a Theo, és idolatrar l'estil de vida i els pensaments de l'artista lluitant dia a dia contra les ganes de viure i les ganes de fer art. Vincent Van Gogh és dels artistes més estudiats en la història de l'art, és per això que el repte que assoleix Jaume Garcia és encara més gran. Arriscant-se a caure en errors que els més saberuts de l'art podrien retreure. Des del primer moment l'actor ens deixa clar que serà ell mateix, però recordant com hauria navegat Van Gogh per les riuades de la vida.

L'escena multicolor acompanyada d'un negre intens, ideal per fer ballar les llums i les projeccions al gust del consumidor, quedaria buida i plena d'aire si no fos perquè l'actor Jaume Garcia s'ajuda de moviments corporals i passos coreografiats incorporats fàcilment dins del text. Amb els braços i les mans omple de vitalitat i energia les paraules recitades dels pensaments de Van Gogh. D'aquesta manera i amb subtils i mecànics moviments, l'actor trenca la quarta paret des del minut 1 i interpel·la constantment un públic immers en el món artístic. Ells mateixos es deixaran seduir per la capacitat de l'actor de fer un viatge a través de diferents estats d'ànim i canviar l'actitud d'una manera màgicament natural.

La proposta del Teatre Gaudí amb les projeccions al fons, les parets negres, la gran interpretació i la quarta paret trencada en mil bocins fan que oblidis l'espai-temps actual i et transportis directament al costat d'aquell artista enamorat més de l'art que de la seva vida. El públic es veu involucrat en el muntatge convertint-se en l'altra paret del quadrilàter. L'esforç de Jaume Garcia Arija de mantenir un ritme constant i no abaixar la guàrdia amb el que això suposaria tractant-se d'un monòleg es veu compensat pels aplaudiments finals i les ganes d'admirar més aquest artista tan estudiat però a la vegada misteriós. Finalment, i tal com va fer el mateix artista, Jaume Garcia desapareix amb les llums apagades però deixant les pertinences personals de valor sobre la cadira.

 

"Van Gogh” es va estrenar l’any 2002 al Versus Teatre en el marc del Festival Grec de Barcelona, interpretat per l’actor Jaume García i dirigit pel seu autor Ever Blanchet. El mateix any s’estrenaria una versió del mateix muntatge interpretat per Martí Peraferrer  sota les ordres del director Òscar Molina al Teatre Gaudí. La versió que es pot veure ara al Teatre Gaudí  manté el text i la durada de la peça original, però s'ha optat per una posada en escena més senzilla i plàstica, i un treball de vídeo-art a càrrec de Nito Cilintano. La interpretació torna a recaure en l’actor Jaume García, però en aquesta ocasió és l’actriu Maria Clausó juntament amb Ever Blanchet (autor del text) qui dirigeixen aquesta obra.

Ever Blancher s’ha inspirat en la correspondència del pintor Vicent Van Gogh al seu germà Theo (“Cartes a Theo”). El contingut de les cartes ens donen la clau per conèixer i entendre la vida i obra d’aquest geni de la pintura que va viure en la misèria i la bogeria.

“Van Gogh” és una obra en forma de monòleg que ens mostra de manera autobiogràfica l’ànima de l’artista i la persona que va ser Vicent Van Gogh, compartint amb l’espectador il·lusions, projectes, reflexions, preocupacions i obsessions per poder entendre una mica més a un dels pintors més excepcionals del segle XIX.

L’espai escènic és pràcticament buit, tan sols una cadira i dos espelmes que ens recorden a una de les seves pintures “ Silla de Gaugin” . Les projeccions i la música són el complement perfecta per una posada en escena poètica i captivadora.

Les imatges que es poden veure projectades a les parets, i que estan molt ben adequades al text, com he comentat anteriorment són de Nito Cilindrano. Cilindrano crea un escenari dinàmic en el que ens mostra tota una sèrie d’imatges plàstiques que ens recorden algunes de les obres de Van Gogh. Fins hi tot podríem dir que en alguns moments , el joc de colors que omplen les parets de la sala, ens transmeten els sentiments i sensacions del pintor.

La música està molt ben adaptada a cada una de les escenes del muntatge, tot i que hi ha una diversitat d’estils musicals.

L’acció de l’obra comença en el moment que el pintor té vint-i-set anys i va evolucionant mica en mica, mostrant-nos diferents etapes de la seva vida (personal i artística), fins arribar al moment de la seva mort.

L’actor Jaume Garcia Arija interpreta a Vicent Van Gogh en tots els seus estats emocionals. Un repte a nivell mental, físic i emocional que l’actor supera amb escreix. La seva interpretació del personatge és realment impressionant. Una muntanya russa de sentiments i estats d’ànim del que estic del tot segura que surt esgotat física i mentalment . Garcia Arija passa de mostrar-nos la part més humana del pintor a la més turmentada i obsessiva, les veus interiors. En ell veurem a l’home intel·ligent , passional, religiós, honest, enamorat, preocupat, solitari, obsessiu i turmentat.

“Van Gogh” és un muntatge ple de reflexions filosòfiques com la bellesa i l’amor, la vida i la mort, l’esperit i l’ànima, la forma i el contingut,  l’home i la natura, els sentiments i el llenguatge.

A “Van Gogh” comprendreu una miqueta més la figura del pintor, entendreu el seu patiment, les seves carències i contradiccions, descobrireu la seva bellesa interior, la manera en que l’art va formar part de la seva vida i la manera en que va convertir la vida en art.

Van Gogh va pintar la vida tal i com la veia. Va saber plasmar, com ningú, en cada una de les seves pintures els diferents estats d’ànim, la llum, les textures i els espais.Va ser un geni, un artista avançat al seu temps que va lluitar per defensar unes idees gens favorable a la seva manera d’expressar; idees i estils totalment incompresos en l’entorn i moment històric en el que va viure, de la mateixa manera que molts altres personatges, que han hagut de passat dècades per ser reconegudes com a grans figures de la humanitat.