De Harold Pinter, coneixem obres que són produïdes amb certa regularitat als escenaris catalans, com The Birthday Party, The Homecoming, The Caretaker o The Dumb Waiter. En aquest cas, tenim al davant una de més curta, que forma part d’una trilogia anomenada Other Places, a la que també hi trobem Victoria Station i Family Voices.
Una mena d’Alaska es basa, a més, en el conegut llibre d’Oliver Sacks que també va ser origen de la famosa pel·lícula Despertares, on apareixia el cèlebre i tristament desaparegut Robin Williams (acompanyat del fantàstic Robert de Niro).
Tota aquesta introducció la faig perquè, de l’obra que se’n pot veure aquests dies al Lliure, no sé què dir. Com a espectador, em va avorrir i confondre a parts iguals. Des d’un punt de vista crític, faré el que pugui.
L’obra comença amb una obertura de gairebé trenta minuts protagonitzada pel coreògraf Andrés Corchero, que interpreta, vull entendre (i he llegit al programa de mà), l’esperit de la Deborah (el personatge principal de l’obra que porta adormida 29 anys).
Per raons que no arribo a entendre, el vocabulari d’aquesta representació gestual del llarg somni conté gran quantitat d’elements que fan pensar en una persona amb algun tipus de discapacitat (ulls en blanc, ganyotes facials, moviments espasmòdics, rigidesa corporal), que confon més d’un perquè no és el que esperem veure de l’esperit d’una persona que dorm (a no ser que estigui tenint somnis molt convulsos).
Després d’aquesta llarga obertura, arriba finalment el moment de veure despertar la Deborah. Ho fa amb una energia increïble i difícil d’entendre, també, donat que porta —gairebé— mitja vida adormida. Parla sense parar, amb una força i una intensitat sorprenents. No hi ha massa confusió o pànic davant de la situació descoberta (que ha faltat d’aquest món —gairebé— mitja vida). Sembla, en canvi, intentar recuperar el temps perdut posant-se al dia de tots aquells detalls quotidians que s’ha perdut en la pausa de —gairebé— tres dècades que s’ha pres —mai sabrem per què— la seva consciència.
Tot millora amb l’aparició de la Pauline, la germana, interpretada per una excel·lent Aida Oset, que ja havia aparegut en escena per fer-se càrrec de la interessant atmosfera sonora, que també interpreta al piano. És llavors quan tot agafa una mica de terra i direcció, i el drama de la història, l’absència de la Deborah, el seu oblit, el conflicte familiar que, potser, està al darrera del seu exili, és desvelat i apareix alguna cosa amb la qual el públic pot connectar i respirar.
Una obra que, coneixent Pinter, no dubtem que ja pugui ser, de partida, críptica, enigmàtica, parcialment inabastable. Però la feina que es fa des de direcció no ajuda, gens, a facilitar la digestió d’una proposta que no deixa bon sabor de boca, malgrat el senzill i acollidor espai escènic, la magnífica il·luminació i el ja esmentat i encertat ambient sonor.