Si resulta complicat, en molts casos, adaptar una novel·la per ser representada com a obra de teatre, adaptar un assaig deu ser encara més difícil. La trampa, en aquest cas, o, millor dit, la probable raó de ser d’aquest l’espectacle, és que el llibre que serveix de punt de partida era, en realitat, un recull de conferències que la mateixa autora havia realitzat durant uns anys. D’aquesta manera, Una habitación propia juga amb la idea d’assistir a una d’aquelles interessants xerrades amb l’autèntica Virginia Woolf i el resultat és, francament, encisador. L’actriu Clara Sanchis aconsegueix construir un personatge on els petits gestos, les inflexions de la veu, les pauses, les mirades o la personalitat en general són clau per captar la nostra atenció, sobretot, en els seus passatges més feixucs. El cas és que Sanchis resulta magnètica, probablement, gràcies també a la direcció de María Ruiz que ha trobat el to i el ritme adequats per una proposta molt difícil de fer digerible. Pel que fa al contingut, sorprèn gratament que el missatge feminista del text continuï tenint tanta vigència; aquest és el seu principal valor. Més enllà d’això, la prosa de Woolf és deliciosa, conté moltes anècdotes i un gran sentit de l’humor. En definitiva, hi ha moltes coses per emportar-se d’aquesta peça, però la sensació d’haver passat una vetllada sentint a la veritable escriptora és la més emocionant de totes.
¡Enlace copiado!