Fa gairebé un any, vaig poder veure l’espectacle al seu espai originari, las Naves del Español de Madrid, no sense certes pors per les bones crítiques i per pensar trobar-hi un discurs massa tendenciós de l’autor del text, Juan Diego Botto (a qui, d’altra banda, admiro dins i fora de l’escenari), però no. La ideologia i el discurs fàcil deixen pas a un missatge sobre el qual l’espectador haurà de reflexionar, valorar i resoldre per ell mateix. Com a la vida. Botto ens situa davant cinc històries crues i doloroses sobre la immigració, l’abús de poder, la injustícia o la nostàlgia.
Destacaria l’impactant l’esforç interpretatiu d’un Botto que et mira directe als ulls, que t’atrapa i de qui ja no en pots escapar i l’encert del director, Sergio Peris-Mencheta que ha creat una escenografia simple i despullada però simbòlicament molt efectiva.
Una obra, per desgràcia, encara massa necessària.