El teatre polític ha estat sempre un gènere complex i perillós en quant que es corre el risc de que les ganes de traslladar a la gent un missatge concret passin per sobre dels personatges, i s’acabi per donar lliçons en comptes d’explicar una història. Un trozo invisible de este mundo, escrita i protagonitzada per Juan Diego Botto, està prou ben plantejada com per que l’espectador oblidi que tot plegat del que se’ns parla és, en realitat, un problema polític. El fet de personalitzar els temes (immigració i exili) en individus concrets són l’eina que aconsegueix que els cinc monòlegs de l’obra, tot i la seva densitat, resultin propers, emocionants i divertits, o crus i aterridors segons correspongui. Tot el mèrit descansa sobre el talent interpretatiu, bàsicament, de Botto però també d’Astrid Jones, la bellíssima actriu que interpreta el monòleg central de l’obra. La direcció de Sergio Peris-Mencheta, actor que poc a poc s’està fent un nom respectable com a director, és escenogràficament correcte però impecable en quant al treball del text (per cert, brillantment escrit). No obstant, el ritme no és perfecte i els 100 minuts de representació no aguanten d’igual forma l’espectacle sencer. Afortunadament, la darrera escena és brillant en tots els sentit i fa remuntar tot el que s’havia perdut pel camí, fent que t’emportis a casa aquests cinc testimonis tan propers que sembla que podríem haver dit nosaltres mateixos.
¡Enlace copiado!