Todo lo que necesitas para ir al teatro

Un trozo invisible de este mundo: Fer visible allò que no ho és

21/09/2013

Sempre sentim a dir que el teatre pot moure consciències, fer pensar o bé remoure’ns per dins i canviar-nos. Fins i tot recordo una famosa frase de Vittorio Gassman que deia: «el teatre no es fa per explicar les coses, sinó per canviar-les». Però tot això, que ens agrada tant de dir, succeeix en molt poques ocasions. Una d’aquestes ocasions seria, precisament, l’espectacle que Juan Diego Botto ens presenta al Lliure de Montjuïc. No és que vulgui canviar el món amb les seves paraules i la seva rotunda i portentosa actuació, però sí que ens fa sortir de la sala amb el cor encongit i les idees una mica trasbalsades.

Un altre gran descobriment d'»Un trozo invisible de este mundo» és el mateix Botto com a actor. No li he negat mai el talent, que li he vist en pel·lícules fantàstiques i també compromeses com «Martin H» o «Todo lo que tú quieras», però mai havia tingut constància de que estava davant d’un actor capaç d’aguantar quatre difícils monòlegs amb una professionalitat i una prestància que només atribuïm als grans intèrprets. El cinquè monòleg de l’obra el defensa -també amb molta competència i un alt grau d’emotivitat- l’actriu Astrid Jones. Tot plegat dirigit per un altre actor de cinema, Sergio Peris-Mencheta, que últimament s’ha passat a la direcció teatral amb diversos i notables èxits. En aquest cas se li pot criticar un excés de moviments inútils amb les maletes -part imprescindible de l’escenografia- i certa manca d’idees pel que fa a la utilització de l’espai, tot i  que no se li pot negar que part del mèrit d’aquest bon espectacle també es seu.

← Volver a Un trozo invisible de este mundo