A l’espai sempre màgic de la Biblioteca de Catalunya, seu de La Perla 29, vam poder gaudir dimecres dia 15 de la posada en escena de la darrera de les novel·les de Luigi Pirandello, «UN, NINGÚ I CENT MIL» escrita el 1925 i publicada dos anys més tard.
Luigi Pirandello (Agrigent, Sicilia 1867-Roma 1936) va estar guardonat amb el premi Nobel de Literatura l’any 1934 i està considerat un dels autors teatrals més rellevants de l’Europa d’entreguerres.
Ferran Utzet dirigeix a Laura Aubert i Marc Rodríguez en aquesta obra que versa sobre la identitat i els seus límits. L’any 2017 en el marc del festival «Escenes de Filosofia i Teatre, Les nits de la Maleta a la Perla», el mateix Ferran Utzet va dirigir una posada en escena d’un fragment del text amb els mateixos actors.
A partir d’una anècdota trivial, Vitangelo Moscarda (Gengé), el protagonista de la història, s’adona que mai podrà saber com és ell per als altres, s’adona que ell no es coneix a si mateix, ja que quan es mira al mirall veu i observa, però no viu, i quan viu són els altres els que el veuen com és.
Ha començat per a ell una autèntica crisi d’identitat.
L’adaptació i posada en escena d’aquesta novel·la juga constantment amb la idea de l’efecte mirall per confrontar la imatge que veiem amb la imatge que donem als altres. De fet el mateix públic durant la representació, participa en aquest joc i comprova aquest efecte mirall; un joc molt ben trobat que d’alguna manera parteix la representació en dues parts ben diferenciades, ja que des de llavors els personatges intercanvien els seus papers, donant a la proposta una embranzida molt potent.
Perquè tal com diu Ferran Utzet Qui sóc jo en realitat?
Una primera part molt estàtica on els dos actors seuen darrere una enorme taula recaient en la Laura Aubert (magnífica… en estat de gràcia), la utilització dels recursos (perruques, corbates, ulleres i uns magnífics canvis de veu) que li permeten canviar de personatge sense bellugar-se de la cadira. Al seu costat, un “atònit” Gengé-Marc Rodriguez, descobrint que no sap qui és en realitat.
El canvi de ritme de la proposta ve marcat per una al·lucinant i inoblidable passejada de Moscarda i el seu gos al ritme del “No soy aquel” de Rafael.
Una segona part, amb intercanvi de personatges que deriva en un profund discurs filosòfic sense perdre la connotació d’humor paròdic. Un Vitangelo Moscardo que traspassant el límit del mirall, no es reconeix i acaba entrant, als ulls dels que miren, en el complex món dels anomenats bojos.
Unes interpretacions molt encertades on tots dos ens mostren la seva magnífica vis còmica, una escenografia minimalista de Paula Miranda molt adequada al plantejament de la posada en escena, amb dos espais diferenciats a banda i banda de l’espai escènic, destacant al fons una platea buida.
La il·luminació de Pep Barcons acompanya perfectament l’acció i es completa amb un acurat so de Guillem Rodríguez amb una encertada banda sonora. Al final petites seqüències cinematogràfiques amb el mirall com a nexe comú entre elles.
Una complexa proposta teatral que ens ha agradat molt i que sense cap mena de dubtes, cal veure.
La Perla 29 l’ha tornat a encertar de ple.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ