Podem començar parlant del fet que és una novel·la i no una obra de teatre, i a vegades els processos “devaluen” les paraules. Un text, de Luigi Pirandello, difícil de portar a escena. És cert que no perdem el missatge: la recerca del jo, dels nostres jo… La recerca de viure.
Quan fas un procés de reflexió i d’interioritzar l’obra, i avalues aquells moments que més han captivat, és aleshores, quan descobreixo la importància del director: Ferran Utzet. Allò que destacaria per sobre de tot: la posada en escena. Un joc constant de l’efecte mirall, ens reforça el pensament de Vitangelo Moscarda; el moment que l’espectador creua el mirall, és una escena carregada de reflexió; enginy del director, no del text.
Un repartiment molt destacable, malauradament, però, Marc Rodríguez no acaba d’estar en els seus màxims, a vegades la velocitat del text, fa que no entenguem algunes parts del text. A més a més, a vegades queda petit al costat de la interpretació de Laura Aubert, que de forma paradoxal a mig de l’obra encarna el personatge del protagonista. (En cap moment critico aquest fet, al contrari és molt encertat, però Marc Rodríguez que el mateix director “ven” com l’encarregat d’encarnar el protagonista, queda en segon pla totalment.) En aquest cas, l’escenografia és un clar personatge més, felicitar a Paula Miranda.
Una actriu i un actor, que interpreten a un gran nombre de personatges, i aconsegueixen a parts igual de fer riure al públic, i reflexionar sobre un mateix. Un humor massa sensacionalista que, en alguns moments, desencaixa amb tot el pes filosòfic del text.