“Júlia” és la segona de les tres obres de la «Trilogia de la imperfecció» que es poden veure a la Sala Atrium.
Basant-se en la gran obra d’Strindberg, “Srta. Júlia”( una de les obres més representades arreu del món), Raimon Molins n’ha fet una adaptació teatral basada en els tres personatges protagonistes de l’obra. De tots tres personatges la Júlia se’ns presenta, a diferència del altres, com una dona actual del S.XXI, una Júlia gens allunyada de la que va descriure Strindberg l’any 1888.
Per situar-nos una mica en el personatge de Júlia, i poder entendre millor l’obra, hem de conèixer una mica més a Strindberg.
Strindberg està considerat com el renovador del teatre suec i precursor o antecedent del teatre de la crueltat i del teatre de l’absurd. Actualment és un dels escriptors més importants de Suècia, reconegut mundialment per les seves obres de teatre. Se’l considera un escriptor avançat del seu temps. Tan les autoritats, com el públic suec, consideraven que la seva obra era massa atrevida. No estaven preparats pel seu teatre realista, ni per entendre els seus textos farcits de diàlegs explícits, sobre les classes socials, l’amor, la luxúria, la batalla dels sexes, les relacions sexuals o el suïcidi. Temes tabú per una societat conservadora, els quals, el van portar a protagonitzar fortes polèmiques ètiques i polítiques.
“Srta. Júlia” va ser censurada per les autoritats sueques en 1888. El 14 de març de 1889 es va representar per primera vegada a Copenhague (en una funció quasi privada, en la que el paper de Júlia va ser representat per Siri von Essen, la seva dona en aquell moment), però no va ser fins al 1906 que es va poder veure a Estocolm ( país d’on era l’autor).
-Estem davant d’un text dramàtic, amb un llenguatge col·loquial fàcil d’entendre.
-L’acció passa dins d’una casa de família benestant. És estiu. Nit de Sant Joan.
-L’escenografia dissenyada per Clàudia Vila, esdevé de nou un dels elements clau d’aquesta proposta. És una escenografia realista, on novament l’espai està molt ben aprofitat. El simbolisme que hi ha al darrera de la finestra l’he trobat genial !!! . El seu doble sentit: el del orifici per a poder mirar de dins a fora, que permeten controlar la confortabilitat de l’interior, i la reixa que separa les classes socials; així podem veure de vegades a una banda els criats i a l’altre la Júlia, i a l’inrevés; un joc de rols en els personatges que es pot veure al llarg de l’obra.
-Tres personatges: Júlia (la filla del comte), Jean i Cristina (els criats), estan aïllats del món exterior. En un principi, tots tres personatges ens mostren una imatge que no correspon exactament amb la realitat. Mentre avança l’obra van caient una a una les màscares, fins mostrar-nos l’ànima de cadascun d’ells. Ens expliquen els seus somnis, les seves frustracions, el seu passat, els seus secrets,… la seva ànima.
-El repte interpretatiu d’aquests actors ha estat del tot aconseguit. El treball que fan és realment excel·lent.
Cristina (Mireia Trias) és la imatge de la societat conservadora, la tradició. És un personatge que tot i que no té molt diàleg, sempre hi és present. Fantàstic treball a nivell d’expressivitat i moviment.
Jean ( Jordi Llordella) és la seducció, l’ambició, la manipulació, la cobdícia. La seva interpretació és magnífica, fins hi tot aconsegueix que sentim odi cap al seu personatge. Els seus aires de superioritat mostren un complexa d’inferioritat. En el seu personatge es pot veure reflectit la misogínia de la que era acusat l’autor.
Patricia Mendoza demostra de nou que és una actriu camaleònica. La varietat de registres que arriba a fer durant la representació del seu personatge (Júlia) és increïble. Hi ha un abans i un després en comportament psicològic del personatge després de la seva relació sexual amb el criat. En un principi se’ns mostra com una noia extravagant, moderna, de caràcter alegra, provocadora, per acabar convertint-se en una dona ferida, indefensa, insegura, submisa i desorientada. Lluny d’allò que ens fan entendre que és el correcte i del que s’espera de les dones, busca el camí davant la possibilitat d’escapar del rol adquirit socialment. Després d’un intent d’escapar, finalment no veu altre sortida que la mort.
-La proposta que ens ha presentat el director Raimon Molins, segueix la línia de l’anterior muntatge (Nora),barrejant teatre d’interpretació amb projeccions audiovisuals, filmacions en directe, micros i algunes de les seqüències de la pel·lícula “ La senyoreta Júlia” (1950) de Alf Sjöberg. El resultat és excel·lent !!!!, tot encaixa a la perfecció.
És impossible vèncer les barreres socials i psicològiques entre les diferents classes socials?
El que veiem en els personatges de Júlia, no és tan sols una lluita de classes , sinó la lluita entre sexes , entre el poder i la moral, entre la realitat i el somni. Tots els essers humans naixem amb les mateixes característiques físiques. Homes, dones, rics i pobres. Per molt que intentem posar barreres entre nosaltres, els instints naturals hi són. Els instints no hi entenen de classes socials.
Imprescindible !!!