Tot el que passarà a partir d’ara és una obra que parla de la pèrdua i el dol.
La directora Glòria Balañà i Altimira i el dramaturg Joan Yago amb aquest muntatge ens acosten a la vivència de la malaltia i la mort d’algú molt proper des dels ulls d’un adolescent. Un tipus de dol molt poc investigat i del que se’n parla molt poc.
Nil Cardoner és l’actor que interpreta a l’Èric, un noi de setze anys que, lluny del que li tocava viure, inicia un viatge físic i emocional, través el qual anirà assimilant el traspàs del seu pare. Una interpretació magistral, emocionant i intensa. Brutal!
La idea de parlar del dol en l’adolescència va sorgir a partir d’experiències viscudes que tenen a veure amb la malaltia i la mort en un moment vital de la vida.
Com viu la pèrdua algú que es troba en plena adolescència?
L’adolescència, moment en què tot és magnífica, hi ha canvis físics i canvis psicològics, que impliquen una crisi d’identitat, d’emocions i incerteses, de creixement físic i personal. És aquell punt on et sents invencible, immortal, i en l’últim que penses és en la mort d’algú que per «llei de vida» no li toca, com és el cas del protagonista d’aquest text.
La pèrdua d’un pare, coincidint amb el moment de la construcció de la identitat i del descobriment de les normes del món, és una vivència de la qual se’n parla poc. El dol que viuen els adolescents és similar al que viuen els adults pel que fa al procés i les característiques, però amb alguns trets diferencials en el comportament. Mentre els adults travessem per les diferents fases del dol, els adolescents reaccionen, gestionen i assimilen la pèrdua de manera diferent. El seu procés de dol passa per diferents estats emocionals: caos intern, agressivitat, irritabilitat, aïllament, ràbia, desconcert, dubtes i incertesa.
Tot i el que veiem a escena és ficció, al darrere hi ha un treball d’investigació exhaustiu. Entrevistes, recerca bibliogràfica, testimonis i l’assessorament d’una professional especialitzada en l’acompanyament del dol en adolescents han estat les diferents fonts d’investigació.
L’obra expressa molt bé com reacciona, gestiona i assimila un adolescent la pèrdua d’un dels seus progenitors.
M’agrada molt com s’ha plantejat i portat a escena aquest tema. Un tema que per desgràcia he viscut personalment.
És necessari parlar de la mort.
Durant la meva adolescència vaig viure la mort d’un cusi de vint-i-nou anys i un tiet de quaranta anys. Als vint-i-vuit vaig patir la malaltia i la mort del meu pare. A trenta anys vaig viure la mort d’un dels nostres millors amics (ell tenia trenta-nou anys, el meu fill tenia vuit anys i la seva filla set) dos nens que van passar un dol del qual també en caldria parlar. Vaig perdre una neboda en el moment del part, un dol que queda molt ben explicat en Una gossa en un descampat de la Clàudia Cedó. En aquests moments tinc un germà malalt amb un càncer incurable, els meus nebots tenen catorze i deu anys.
Com ho he viscut?
De diferent manera en cada situació. El parentesc, l’edat, la manera de morir m’ha fet viure la pèrdua de diferent manera. N’he tret coses positives, he après, he crescut com a persona, he deixat a un costat la ràbia, la impotència.
Perquè a mi no?
Com us ho podeu imaginar, m’ho vaig pensar molt d’anar-hi.
Ara només tinc paraules d’agraïment.
No us la perdeu!